LA MARE DE TOTES LES MENTIDES

Un documental sobre la tragèdia al Marroc

Val la pena veure aquest documental?; és una enginyosa i alhora brutal mostra de com el cinema documental estén les seves possibilitats narratives

És sorprenent la comunió que a La mare de totes les mentides aconsegueix la jove cineasta i guionista marroquina Asmae El Moudir entre la narració en primera persona i els testimonis dels seus pares, la seva àvia i els seus veïns, a través dels quals busca entendre per què només hi ha una foto de quan ella era nena després de l'època dels disturbis de finals del segle passat al Marroc, i el fet de mostrar la manufactura de les figures d'argila i les maquetes amb què reprodueix el seu barri a Casablanca, materialitzant així l'efecte que això causa en els protagonistes, per aconseguir que l'espectador no només s'involucri amb la història que expliquen, i que de per si és commovedora i de vegades cruenta, sinó amb els amargs processos emocionals que els implica portar de tornada els records fins a trobar la veritat, enfrontar-los i furgar-hi, i en el seu cas abraçar-los o deixar-los anar.

Aquest artifici per al qual la calidesa orgànica de la fotografia realitzada per Hatem Nechi -Golden Butterfly (2021)- i Merouane Tiriri és un factor clau, alimentat per l'ímpetu de la investigació gairebé terapèutica, unit a la càrrega cultural i religiosa musulmana, amb la directora al capdavant i darrere d'una càmera intimista, no fa sinó accentuar com n’és de despietada la manipulació dels fets per part d'un estat terrorista i repressor que va buscar maquillar assassinats col·lectius i l'existència de fosses comunes; i els amargs matisos de la veritat oculta a l’interior del si familiar entre l’oblit conscient, els reclams reprimits, el dol davant les desaparicions forçades, les cicatrius de la tortura, els traumes carceraris, els somnis coartats, i l’inevitable xoc generacional sota la severa presència d'una anciana que gelosa i malhumorada resguarda els seus secrets.

La mare de totes les mentides de vegades pot resultar una mica redundant, però és una enginyosa i alhora brutal mostra de com el cinema documental estén les seves possibilitats narratives amb originalitat, lucidesa creativa i sense trair-se com a eina reveladora de la realitat, passant del testimoni social a la catarsi personal. Una òpera prima que va ser part de la selecció coneguda com “Un Certain Regard” al Festival de Canes i es va adjudicar el premi a millor direcció, que també es va poder veure a Sundance i es va quedar a l'avantsala de les nominades als premis Oscar [...].

Jesús Chavarría – larazon.com