L'assassinat com a coartada de l''amor fou'
Aquesta pel·lícula juga amb la substància del drama, de la intriga, d’allò romàntic, amb una elegància i una narrativa prodigioses per acompanyar una història que s'endinsa fins a llocs de la passió, la tensió, el crim i el sacrifici poques vegades visitats
Park Chan-wook fa un cinema de precisió de rellotger suís, minuciós, d'una calculadíssima bellesa formal i en què cada enquadrament, cada pla, cada detall i transició és un festí per a la curiositat de l'ull i per empolvorar sentiments. El cinema coreà fa anys que ens serveix un menú fabulós, des de l'enorme, com Bong Joon-ho (Paràsitos), fins al diminut, medul·lar, com Hong Sang-soo… Un oceà, i per sobre del nivell de l'oceà hi ha Park Chan-wook, el d'Oldboy, el de La donzella, i ara el d'aquesta pel·lícula que juga amb la substància del drama, de la intriga, d’allò romàntic, amb una elegància i una narrativa prodigioses per acompanyar una història que s'endinsa fins a llocs de la passió, la tensió, el crim i el sacrifici poques vegades visitats. I en el fons de tot això hi ha el genial viratge al concepte: l'assassinat com a coartada.
L'argument no és net, ni transparent i conté personatges vidriosos, recarregats de cap i cor: un policia que investiga un possible crim i la dona de l'home mort i principal sospitosa, una dona d'aspecte fascinant i que s'expressa amb dificultat en coreà (és xinesa). La trama és policial i el fons de la trama és irresponsablement sentimental: interrogatori, vigilància, perquisició, sospita, atracció… substantius que la increïble planificació de la càmera conjuga com si fossin verbs. El mecanisme intern dels plans, amb el focus com a accent de la imatge; la subtil i poètica utilització de l'espai i dels temps que permeten a l'espectador reorganitzar la lògica (ell i ella ens pensen de vegades els successos, els desitjos i els dobles de la trama); l'enorme capacitat de transmissió de la parella protagonista, que manegen la seducció, la tensió sexual, la respiració compassada i l'aroma constant a fatalitat, i la intuïció d'insana generositat i excessiu sacrifici.
L'actriu xinesa Tang Wei i l'actor coreà Park Hae-II no necessiten piulets per pujar al cim del vertigen passional, ni necessiten llit i dosser, sinó detalls nimis com el frec de dues mans emmanillades o el gaudi de vigilar o ser vigilat, per contaminar de química fatal la seva relació. Només l'inventari de detalls d'emoció íntima entre ells, mitjançant la composició, la llum, l'atmosfera i la interpretació, convertirien això en pesat i potser fins i tot cursi, fet que no passa mai a la pantalla en detectar-los i sentir-los. Per no parlar del camí que recorre el desenllaç, potser dels més profunds, embarrats i punyents, també bonics, de l'últim cinema.
Oti Rodríguez Marchante – abc.es
Descarrega't la fitxa (209.06 KB)