RETRATOS FANTASMA

Les ruïnes del futur

“Els documentals també poden ser pel·lícules del futur”, sosté Kleber Mendonça Filho a Retratos fantasma. Afirmació que pot resultar paradoxal quan la seva pel·lícula sembla tan obsessionada a reconstruir un passat concebut com un espai que no para de mutar. Aquest espai no és només l'apartament del sud de Recife on va créixer -i que la seva mare, una enèrgica historiadora que va morir de càncer als 54 anys, va reformar completament un parell de vegades- i segueix vivint, sinó també el barri que el circumda, ara tancat entre edificis alts, i, sobretot, les sales de cinema que van forjar la seva educació sentimental.

Aquest espai és, vist en perspectiva, el del seu propi cinema, no tant perquè el documental inclou imatges dels seus curts i pel·lícules casolanes com perquè les seves meditacions sobre la vida al barri i la seva decadència (aquells tèrmits que van devorar la casa del veí) ), i el seu bell, impressionista retrat matern, es poden detectar als fonaments de Sonidos de barrio i Aquarius. No hi ha gens ni mica de pedanteria ni d'empalagament en les seves reflexions sobre la desaparició dels cinemes: en la seva profusa recopilació d'imatges d'arxiu hi ha la reivindicació de l'experiència cinematogràfica com una celebració popular, on les paraules penjants de les marquesines ens parlaven amb un llenguatge secret i l'enormitat dels patis de butaques evocava la dels temples religiosos, evangèlics, que van ser el destí natural de moltes sales. Era l'època en què el centre de la ciutat de Recife respirava un altre aire, més bulliciós, menys ruïnós.

I, amb tot, Mendonça Filho demostra que la nostàlgia també pot ser bonica, que no només és un sentiment regressiu i reaccionari. Perquè, i aquesta no és una idea nova, el cinema és un medi de fantasmes: aquesta presència borrosa que un dia va fotografiar sense voler a casa seva, aquell gos anomenat Nico que va ser aparició espectral, i aquell taxista que protagonitza l'última, preciosa seqüència de la pel·lícula, són les proves fefaents del poder esotèric del cinema, de la seva capacitat per fer visible l’invisible. Per això un documental pot ser una pel·lícula del futur: perquè projecta la realitat cap a una dimensió de les idees i les emocions que ens col·loquen en el dilema de creure o no creure. I Mendonça Filho creu, és clar que creu.

Sergi Sánchez - larazon.es