Asmaa Aouattah: "L'emigració del Rif és una ferida col·lectiva causada per la injustícia i la marginació"
L'activista i agent d'igualtat Asmaa Aouattah ens parla en profunditat sobre el conflicte al Rif com a preludi del cinefòrum que oferirà aquesta tarda a les 19h a La Mostra de CineBaix, amb les pel·lícules 'Rif 58-59: Briser le silence' i 'Arrhash'.
Rif 58-59: Briser le silence parla d'un conflicte que ja té més de mig segle. Què ens pots explicar d'ell?
El Rif ha estat una de les regions del Nord d’Àfrica que més van combatre els colonialismes espanyol i francès. Aquesta lluita no va cessar en cap moment malgrat la imposició, per la força, de l’estat de colonialisme. L’Exèrcit d’alliberament va continuar treballant en secret per fer fora les potències colonials. Inclús després de l’exili del líder Mohamed Ben Abdelkrim el Khattabi, seguia, des del Caire, impulsant un moviment d’alliberament de tot el Nord d’Àfrica. La població rifenya va quedar esguerrada pels efectes de la guerra química, de la guerra civil espanyola i d’anys de fam. Quan es va declarar la in’dependència’, arran de negociacions tingudes al marge de l’opinió pública, el partit dit “independentista” que va accedir al govern, va declarar la guera a l’exèrcit d’alliberament rifeny, detenint, assassinat i aterrant. Va instaurar una delegació de govern composta de funcionaris de fora del Rif i va emprendre una política de marginació a tots els nivells. El Rif va patir la destitució de les seves institucions “populars” a través de les quals gestionava els seus assumptes i la imposició d’altres institucions del govern central. L’élite rifenya no va formar part de cap dels governs que es van constituir des del 1956. La llengua i els costums es van veure també amenaçats per una política uniformitzant que no entén d’identitats pròpies. Es va tancar la frontera amb Algèria, on els rifenys anaven a treballar temporalment i es va obligar al pagament d’impostos excessivament exagerats. Cosa que va sumir la zona en un estancament econòmic brutal.
Aquests fets van portar membres de l’exèrcit d’alliberament a declarar resistència i boicot a les institucions imposades l’octubre del 1958 de manera pacífica. S’envià una delegació de tres membres al palau real per representar el llistat de reivindicacions (18 en total) centrades sobretot en el dret de la població rifenya en la representació política, la justícia, el desenvolupament i l’alliberament total de la zona de les forces colonials. El gener del 1959, el govern respon amb l’enviament d’un exèrcit de mes de 20 mil efectius sota el per imposar “l’ordre”. Davant de la resistència dels rifenys, es va bombardejar indiscriminadament la població amb napalm durant 10 dies seguits. Després, es va dur a terme un atac extremadament salvatge a la població civil. Cremar camps, matar bestiar, violar dones, extirpar fetus dels ventres, assassinar a tort i a dret infants, avis, homes i dones, … són uns dels exemples dels horrors perpetrats. El nombre de detinguts va arribar a més de 8.000 persones entre elles un centenar de dones i s’exiliaren unes 500 fora del Marroc.
Existeix un tabú sobre el tema avui dia?
Podem dir que l’actitud col·lectiva cap a la massacre del 1958-59 s’assembla a l’actitud de les víctimes de les tortures viscudes durant el franquisme. L’horror viscut per una població on l’orgull de ser rifeny, el sentit agut de l’honor cap a la terra i cap a les dones i evidentment la por a represàlies, va cavar un pou molt profund en la memòria de la població rifenya. La negació com a arma d’autodefensa emocional ha fet que se silenciïn els fets durant molt temps. Les generacions posteriors no en sabien res. I si tenim en compte que la història oficial va ometre sense més aquest episodi negre de la nostra història com va ometre altres episodis, la ignorància es va imposar. Només en quedaven rastres en l’imaginari col·lectiu en forma de versos populars, evocació evasiva de l’any dels cascs com un any d’horror i poca cosa més. Va arribar el moment en què estudiosos de la zona van tenir la voluntat de cavar i desterrar d’algunes capes els contes esguerrats pel dolor en forma d’entrevistes, petites recerques i documentals, animats per un clima de certa flexibilitat governamental cap als drets humans a finals dels noranta. Es van realitzar sessions d’escolta a experiències de tortura, en el marc del programa d’equitat i reconciliació iniciat pel govern. Una d’aquestes històries va ser la del fill del líder de la revolta del 1958. El govern prometia iniciar un procés de reparació del dany causat en termes de projectes de millora de la zona, a diferents nivells.
Avui en dia no és tabú parlar del tema, però és dolorós. És tremendament dolorosa tota la història moderna del Rif, des de la guerra química, passant per la mort de molts rifenys durant la guerra civil espanyola, la immigració, l’onada de fam, la massacre del 1958, la emigració massiva dels anys 60 i els efectes devastadors dels anys del plom. Les generacions actuals han vist despertar-se la seva consciència cap a una realitat històrica corroborada per una realitat actual de marginació i menyspreu que es resisteixen a desaparèixer. Si hi afegim l’arrelament d’un sistema ben marcat per la corrupció i la malversació del diner públic, tenim un panorama desolador. D’aquí neix la sensació/sentiment de la Hogra, el menyspreu per una zona que va lluitar durament per una vida digna al llarg de la història. I D’aquí també va néixer el Moviment Popular del Rif.
Aquest i l'altre documental sobre el Rif que veurem a La Mostra parlen dels conflictes del passat. Però, quina és la situació actual a nivell de protestes i repressió?
Ens hauria agradat molt desvincular la història del present i no considerar que tot el que passa forma part d’un sol comportament polític cap al Rif. Malauradament, no és així. Els fets ens demostren cada cop més que el Rif és temut. Que se l’ha volgut callat, sumís i content de les miques que li arriben en forma d’una carretera mal asfaltada o d’un hospital construït a mitges. El Moviment Popular del Rif neix de la decisió col·lectiva de posar fi a aquesta política. Quan van començar el moviment, el dia en què un jove pescador va morir aplastat en un camió de brossa davant la comissaria d’Alhucemas, ningú s’imaginava que el moviment tindria tanta força i solidesa ni que la resposta del govern seria tan desproporcionada. Avui dia, després d’un any sencer de lluita, tenim centenars de detinguts a les presons, persones condemnades a fins a 15 anys de presó ferma, menors detinguts, una militarització impressionant de la zona, famílies que emprenen cada setmana viatges maratònics per veure els seus fills en les presons, perquè la majoria d’aquests no estan al Rif, hem viscut mogudes que van ser brutalment reprimides, hem hagut d’acomiadar dos màrtirs més, a més de Mohsin Fikri. Com s’explica això, si no fos per una mateixa estratègia històrica de no permetre que la zona aixequés el cap. Encara que sigui per reivindicar la dotació de la zona d’infraestructures adequades en els diferents àmbits, cessar l’abús de poder i respectar la pròpia identitat i cultura.
Reivindicacions que no apunten a cap separatisme. Per altra banda, el moviment popular del Rif té el mèrit d’haver destapat i amb la força de les proves la política corrupta i fraudulenta del govern en la zona, fita que va sacsejar el govern i va portar a les destitucions fetes últimament. Això fa trontollar els fonaments del sistema dit mekhzen, en sí, pel qual, és considerat com un acte imperdonable.
Per què no s'escolten més notícies sobre aquest conflicte? Hi ha un buit mediàtic?
S’ha fet molta feina des de les comissions de suport al moviment del Rif per a què es conegui la situació allà. Tot i així, el tema no va tenir gaire ressò mediàtic a Catalunya. És un tema que no interessa i en general allò que passa a l’altra riba interessa poc aquí. És lamentable, però és així. En el moment de les detencions massives dels activistes del Rif que es van iniciar el maig, es van desplaçar corresponsals de molts canals internacionals al lloc dels fets. Des de Catalunya, no hi va anar cap. Per tractar-se d’una zona de les més properes geogràficament i també històricament a Catalunya, aquesta actitud em sembla bastant estranya. Des d’aquí es va informar que el 20 de juliol passat la comunitat rifenya marxava cap al Rif per participar de la gran mobilització convocada temps enrere i que potser es patiran represàlies. El govern holandès va prendre les mesures necessàries per protegir les seves ciutadanes d’origen rifeny, des d’aquí no es va percebre el mateix acompanyament. Tot així estem molts agraïdes a les mostres de suport al moviment rebudes en altres moments al parlament, a diferents ajuntaments i de diferents entitats. També entenc que la situació política viscuda a casa nostra no permet molt dedicar-se a altres temes, però els mitjans de comunicació no tenen excusa.
Com es pot solucionar? Si és que hi pot haver-hi una solució.
Amb l’alliberament dels detinguts polítics del moviment i la reparació del dany que els han causat les detencions, la desmilitarització del Rif i la resolució de les reivindicacions del moviment popular. Aquesta és la única solució que hi ha. En més d’una ocasió, hem sentit rumors d’un alliberament imminent i l’endemà ens hem despertat amb més detencions. La commemoració del primer aniversari de la mort de Mohsin Fikri va transcórrer enmig de repressió, noves detencions i l’arribada de més efectius militars a la zona. Jo també em faig la mateixa pregunta: se solucionarà algun dia? Potser sí, però de moment no té pinta de ser ja o en un futur proper.
Per què és important conèixer el conflicte aquí a casa nostra?
Perquè una bona part de la població catalana és d’origen rifeny, viu amb molta angoixa i preocupació el que passa allà, pels lligams familiars, identitaris i emocionals que es tenen amb la zona. L'emigració del Rif és una ferida col·lectiva més que no està curada perquè ha estat causada per la injustícia i la marginació. Amb el moviment la comunitat rifenya de la diàspora ha recuperat l’esperança avortada en un Rif pròsper i una societat més igualitària i no vol per res del món que es tornès a sufocar aquesta esperança. Aquest moviment ha aconseguit unir les tres generacions de rifenyes de la diàspora que totes es mobilitzen incansablement per donar-hi suport. El naixement d’un moviment ciutadà com aquest a Catalunya, només pot afavorir la cohesió social, la participació ciutadana i una visió igualitària al paper de la dona, que és molt important. És també de l’interès dels països d’acollida donar suport a aquesta lluita justa per frenar l’arribada de més rifenyes empeses per la desesperació. Ara, és també cert que molts joves emigren fugint de la repressió. Hi ha d’haver doncs, una sensibilitat cap al tema per poder donar, com a solució provisional, acollida a aquestes persones.
Per últim, la lluita pels drets i la dignitat humans, en qualsevol lloc del món, ha de ser una lluita de tothom. Hi ha un retrocés preocupant en el respecte de les llibertats i drets humans a nivell mundial. Es vulneren amb més facilitat que mai davant de la complicitat d’estats que en teoria els han de protegir i promoure. Els gèneres francès i espanyols no es van voler implicar en la repressió del moviment al Rif considerant-ho un afer intern. El que passa a Catalunya també és un fort exemple d’aquesta realitat. Només amb la unió i solidaritat de pobles es pot aconseguir un futur més digne per a l’espècie humana.