El sueño coreano

Entrevista al director

“Vaig tenir la constant sensació que estava sent manipulat”

2016.02.24 - El director espanyol Álvaro Longoria parla sobre el seu accés potser sense precedents a Corea del Nord, que li va permetre aconseguir The Propaganda Game

Després d'haver-se projectat en festivals com el 63 Festival de Sant Sebastià i en plena distribució al Regne Unit, de la mà de Metrodome, el documental sobre Corea del Nord d'Álvaro Longoria, The Propaganda Game, sembla certament que gaudeix d'un bon èxit. La nova pel·lícula de l'experimentat director de documentals –guanyador d'un Goya gràcies a la seva anterior obra, seleccionada a la Berlinale, Hijos de las nubes– les té totes per connectar amb el públic interessat a saber més sobre la vida sota el lideratge de Kim Jong-un.

Cineuropa: Què et va fer voler fer aquesta pel·lícula?

Álvaro Longoria: Durant molts anys em va interessar Corea del Nord. Com a productor, vaig treballar en un bon nombre de documentals que s'han concentrat explícitament en personatges polítics, i sempre ha estat un dels meus interessos més grans.

Durant molts anys vaig intentar accedir a Corea del Nord, però mai vaig aconseguir arribar enlloc fins ara. És, realment, un país molt hermètic. És molt difícil entrar-hi. Així que imagina com és de difícil anar tan lluny com per parlar amb algú. Tanmateix, això em fascinava moltíssim. És potser una espècie de nostàlgia d'aquest tipus de sistema perdut, aquests sistemes comunistes i idealistes. Crec que el fet que representa un sistema gairebé extint és part del que fa el país tan atractiu.

Així que és aquesta nostàlgia quelcom polític?

No, no, en absolut. Sóc més com un historiador, diria jo. Acostumo a mirar cap a les coses des d'un punt de vista més històric, i crec realment que Corea del Nord està fent història. En uns deu anys, la gent podrà veure aquesta pel·lícula i veure com era la vida a la regió, i espero que el país no estigui en el mateix estat que està ara.

No obstant això, no tinc una preferència política gaire clara. Crec que tendeixo a canviar, tant a l'esquerra com a la dreta. Però definitivament, no sóc un comunista, tot i que trobi aquest sistema molt interessant.

Sembla que la teva pel·lícula també s'interessa sovint per analitzar la propaganda occidental al voltant de Corea del Nord...

Crec que això va ser simplement quelcom orgànic, perquè quan em preparava per a la pel·lícula vaig llegir molts articles i vaig entrevistar molta gent, i fins i tot aquí vaig tenir la constant sensació que estava sent manipulat. Fins i tot vaig rebre visites de l'ambaixada de Corea del Sud, que em venien a veure carregats de llibres. Sabien el que planejava fer, i em demanaven que llegís els llibres i que estigués al corrent dels fets que s’hi descriuen. Aquest tipus de control va acabar tornant-se molt obvi per a mi.

Però després el que també em va sorprendre molt va ser que moltes de les notícies no eren reals. Al final, em preguntava a mi mateix què estava passant, perquè era una cosa bastant poc habitual. No és normal trobar que la CNN o la Fox o altres emissores hagin dit coses que després demostren ser falses. Això em va portar a començar a analitzar-ho tot, i em vaig adonar que hi ha molta propaganda també aquí.

Així que la meva pel·lícula és bàsicament sobre aquesta propaganda, perquè durant el procés creatiu vaig començar a adonar-me que mai seria capaç d'entendre la situació per complet o trobar les respostes que volia.

Això sembla un lloc interessant en el qual col·locar un documental, ja que el gènere va molt sovint d'establir veritats...

Per a mi, aquesta va ser la veritable tesi de la pel·lícula. D'acord, t’explicaran una veritat, i pots creure-te-la, però algú t’explicarà el contrari i també pots creure't això. Així que, al final del dia, tot depèn de tu. Cada persona ha de decidir per si mateixa. Vaig voler fer d'això un punt fort de la meva pel·lícula.

Mai intento dir com són les coses, sempre demano al públic que decideixi ell mateix, perquè això és exactament el contrari de la propaganda. La propaganda sempre li diu al seu públic el que ha de sentir i pensar. En comptes d'això, la meva meta era fer-lo reflexionar: "d’acord, hauré de pensar dos cops la propera vegada que assumeixi que aquestes coses que se senten sobre Corea del Nord són reals". Potser el que ens diuen no són veritats. Hem de pensar sobre això, perquè potser estan jugant amb nosaltres.

Thomas Humphrey – cineuropa.org