Yo no soy Madame Bovary

Una dona descasada

Xiaogang juga amb els formats, sempre al servei d'una història tan poderosa que transcendeix el distanciament que encoratgen les seves formes

D'entre les moltes decisions de risc que pren Feng Xiaogang a Yo no soy Madame Bovary, Concha d'Or i premi a la millor actriu al passat festival de Sant Sebastià, la més discutible és la de substituir per a la seva difusió internacional el nom de Pan Jin Lian del títol original –i de la novel·la de Liu Zhenyun en què es basa–, pel del personatge flaubertià. Pan Jian Lian era la protagonista d'una novel·la xinesa del segle XVI, el desig adúlter de la qual desembocava en tragèdia. Des de llavors, el seu nom s’ha anat usant en aquest context cultural com a sinònim de dona adúltera i, també, com a lletra escarlata utilitzada per sancionar conductes femenines que una determinada comunitat considera amorals. Només a partir d'una nova versió teatral de la història a finals dels anys 20 es va reivindicar Pan Jin Lian com a agent qüestionador del domini patriarcal. Madame Bovary carrega amb altres matisos que convé posar en quarantena davant d’aquesta pel·lícula perquè no actuïn com a indesitjada interferència d'una mirada occidental.

Després de burlar l'administració amb un fals divorci planejat per obtenir un nou pis, la protagonista és abandonada per la seva parella en una terra de ningú social que la condemna a carregar amb l'estigma de la dona infidel. La seva obcecada batalla amb la burocràcia per recuperar la seva dignitat sosté una incisiva sàtira sobre una kafkiana realitat administrativa que és, alhora, crit feminista i, finalment, commovedor melodrama. Xiaogang juga amb els formats –plànols circulars evocadors de certa pintura tradicional xinesa i bons aliats del fora de camp, preses en 1.0:1 per a les escenes ambientades a Pequín, ample panoràmic per al desbordament final–, propiciant elegants transicions entre ells, sempre al servei d'una història tan poderosa que transcendeix el distanciament que encoratgen les seves formes.

Jordi Costa – elpais.com