Laura Herrero: "El feminisme mexicà està més viu que mai"

Parlem amb la directora de 'La Mami', que participarà en la inauguració del Festival de Cinema Llatinoamericà dijous 18 de març a les 19.30h. 

De vegades, els documentals ens presenten personatges tan fantàstics que semblen una creació de la més pura ficció. A La Mami, coneixem a Doña Olga, una dona que ha dedicat la seva vida al món del cabaret i ara s'assenta a l'entrada dels lavabos del Barba Azul, a la Ciutat de Mèxic, per ser una font de saviesa per les treballadores del local. Cada nit dona suporta i consell a aquestes dones que viuen oprimides entre la precarietat laboral i el masclisme més insuportable. Així és la pel·lícula de Laura Herrero, una mirada des del refugi del lavabo de dones i un mosaic d'històries femenines que parlen de conflictes personals i problemàtiques col·lectives. 

La directora estarà a la inauguració del Festival de Cinema Llatinoamericà de La Mostra de CineBaix el pròxim dijous 18 de març a les 19.30h per oferir un cinefòrum després de la projecció de La Mami. Per això, aprofitem per parlar amb ella sobre com va trobar aquest lloc tan especial, com va aconseguir els testimonis que conformen el seu documental i, també, l'estat del moviment feminista a Mèxic. 

Quina és la teva relació personal amb Mèxic?

Vaig començar allà a fer cinema documental i d'alguna forma em sento més com una cineasta mexicana amb nacionalitat espanyola, perquè tot el meu cinema ha estat mexicà fins ara. He viscut allà durant vuit anys, en diferents llocs de la república, però des que vaig arribar al centre del país, a Cuernavaca i Mèxic DF, vaig començar a fer un cinema documental més polític i social. Vaig fundar EmergènciaMX amb un grup de cineastes, els quals vam acompanyar a un moviment de familiars de desapareguts i assassinats per la guerra contra els narcotraficants. I després vam fundar un col·lectiu feminista i també productora, on desenvolupem un cinema documental amb perspectiva de gènere. I aquí és on vaig començar a fer les meves pel·lícules més propiament com autora: El remolino, el curtmetratge ¿Me vas a gritar? i ara La Mami. Segueixo amb una relació molt estreta amb el país, i crec que és una cosa que m'acompanyarà tota la vida, perquè d'alguna forma em vaig fer cineasta així. 

Com vas trobar el cabaret Barba Azul i a Doña Olga?

El Cabaret Barba Azul el vaig trobar una nit que sortia amb amics. Un amic músic, que després va acabar fent la música de la pel·lícula, em va convidar a un cabaret perquè m'agrada molt ballar, i allà, en un dels viatges al lavabo, vaig conèixer a la Mami i vaig veure totes les coses que succeïen al voltant d'ella, com les noies arribaven i li consultaven coses. Així vaig començar a escoltar tot el que succeïa: com li demanaven consell, com li preguntaven... I ella cuidava d'elles. Llavors, en algun moment vaig entendre com d'important que era aquest lavabo per a aquestes dones que treballaven al cabaret i com d'important era Doña Olga com a cuidadora d'aquest espai. Les energies eren molt especials. Així que em vaig acostar a ella i li vaig dir que em dedicava a fer cinema documental i em venia de gust conèixer més la realitat que succeïa en aquest lloc. Ella va acceptar i així va començar tot. 

Com de difícil va ser construir una relació de confiança amb les protagonistes del documental?

El més difícil va ser que, al final, aquestes noies estan sotmeses a un estigma i un judici de la societat molt fort, per tant costa molt posar-les davant de la càmera. Va haver-hi un treball molt profund per a fer una pel·lícula que no mirés de pressa, sinó que fos una pel·lícula propera, que no fes suposicions. I per això vaig invertir molt de temps en guanyar-me la confiança d'aquestes dones. També va funcionar bé que entengués ràpidament que jo estava envaint el seu espai, i que necessitava donar-les opcions. Anava parlant amb cadascuna, els preguntava si volien sortir, que podien no sortir, o sortir només amb veu, o amb veu i amb rostre... O amb tot. Llavors, com també era la directora de fotografia, podia cuidar la identitat d'aquelles que no volien sortir, i això els hi va ajudar molt. Confiaven molt en mi en aquest moment. Vaig estar gairebé tres anys visitant-les fins que vaig treure una càmera. 

Que el lavabo es convertís en escenari principal de La Mami, va ser una conseqüència del lloc de treball de Doña Olga o hi havia una intenció voluntària de mostrar el lavabo com un lloc tradicionalment de refugi femení?

Sempre que penso en el moment que em vaig sentir atreta a aquest lloc no penso en el cabaret en si, sinó en aquest lavabo de dones com a ecosistema d'aliances, com aquesta habitació pròpia de Virgínia Woolf. La Mami és una més, però és important el que succeeix en el col·lectiu, entre les dones, i per tant volia contenir-les en aquest espai. És important també el fora de camp en la pel·lícula: la pista on ballen, que les defineix al club, es converteix en un fora de camp durant molts moments en la pel·lícula. I em sembla molt important quan en una pel·lícula els personatges es defineixen solament amb els espais, així que pots veure aquestes dues cares. 

Quins reptes més immediats creus que ha d'assumir el feminisme mexicà ara mateix?

El feminisme mexicà té molts reptes al davant, perquè el masclisme està molt més viu i patent. Hi ha una realitat de feminicidis i de violència de gènere molt forta dia a dia, però també t'haig de dir que el feminisme mexicà està més viu que mai. Hi ha una organització molt forta, una col·lectivitat feminista que està en cada racó del país. Perquè realment és com per a les dones del Barba Azul: quan una societat et violenta, et jutja, et reprimeix, necessites trobar espais d'organització col·lectiva, de diàleg, de reforç. És important treballar des d'aquest lloc, i això es palpa molt al Mèxic d'avui.

Laura Herrero presentarà la seva pel·lícula La Mami al Festival de Cinema Llatinoamericà el próxim dijous 18 de març a les 19.30h.