200 metres que són un abisme a la Palestina del ‘apartheid’

La producció palestina 200 meters treballa una realitat dolorosíssima en clau de ficció. La problemàtica vida familiar del personatge principal de la pel·lícula exemplifica els efectes humans de la ocupació israeliana, i, més concretament, del mur de Cisjordània i que pot convertir dos-cents metres de distància en tot un abisme. El protagonista és Mustafa, un treballador que no vol tramitar un document d’identitat dels colonitzadors i que roman separat de la seva esposa, instal·lada a l’altra banda del mur. Una emergència mèdica evidencia que el context de militarització crònica i apartheid no atén als problemes humanitaris generals ni tampoc als casos particulars.

Quan el personatge principal no aconsegueix passar a l’altra banda del mur pels canals permesos per l’Estat israelià, decideix fer-ho irregularment per poder visitar al seu fill hospitalitzat. Tot i que aquesta elecció té efectes potencialment transcendentals (com l’avisen diversos personatges, el càstig si l’enxampen pot trencar la seva família definitivament), Mustafa emprèn un viatge a la cerca de les fissures del mur. El camí en cotxe l’unirà amb altres personatges: un noi disposat a treballar sense permisos administratius, un jove que vol arribar a la boda d’un amic, una cineasta que documenta aquest viatge... La narració pren la forma de road movie amb un cert element de narració contrarellotge, derivat de la urgència que sent el protagonista. El plantejament està més orientat al drama que no pas al thriller efectista, però amb alguns moments de violència que no desentonen amb un paisatge de normalització del dolor.

El realitzador Ameen Nayfeh va debutar en la direcció de llargmetratges amb aquesta narració ubicada als escenaris reals on viu la seva vida. Nayfeh ha declarat que va prendre riscos alhora de rodar el film per la falta de permisos, en una altra convergència entre les vivències pròpies i la dels personatges que presenta. En realitat, 200 meters havia de ser originalment un documental i va reconvertir-se en una ficció dramatitzada perquè el drama col·lectiu que retrata arribés a un públic més ampli. Curiosament, la mateixa obra sembla incloure un cert qüestionament sobre el poder de les imatges, sobre la ètica i la responsabilitat d’aquells que les enregistren. La realitzadora que apareix a la narració té quelcom de turistes del dolor: és més radical i més intrèpida perquè disposa d’una llar segura a la qual tornar, mentre que els seus companys de viatge estan molt més a la intempèrie. Així que Nayfeh ha signat una obra nascuda d’una certa fe en què explicar històries pot tenir un cert paper polític en la transformació de la realitat, però alhora incorpora alguns dubtes sobre les limitacions i els riscos d’aquesta pràctica. Mai res és fàcil a Palestina.