Arriba a les sales 'Happy End', estrenada a Catalunya en el marc de La Mostra de CineBaix

L'última pel·lícula de Michael Haneke arriba a les cartelleres catalanes gairebé nou mesos després de projectar-se a La Mostra. 

El cineasta austríac Michael Haneke, guanyador de dues Palmes d'Or i un Oscar, torna al panorama cinematogràfic amb una pel·lícula estretament lligada a la nostra modernitat, i en la que segurament molts es podran veure reflectits. Happy End arriba demà divendres a les cartelleres de tot el país, però a La Mostra Internacional de Cinema del Baix Llobregat del novembre passat ja es va poder projectar. Va suposar l'estrena oficial a territori català (prèviament s'havia vist al Festival de Sant Sebastià), i per tant un gran honor per la mostra santfeliuenca.

Escrit pel propi Haneke, el film exposa una sèrie de situacions diverses d'una família burgesa i benestant, formada per membres de diferents edats i personalitats. Tenen una empresa a Calais, al nord de França, justament al costat d'un campament on viuen milers de refugiats. Com és d'esperar, els contrastos i les contradiccions seran una constant en un relat que, a més, és un estudi de com les xarxes socials han envaït la nostra vida per convertir-la en una imatge de la superficialitat i la incapacitat de sentir empatia pels altres. "És una pel·lícula vocacionalment gèlida i abstracta que passeja per la mirada com una risotada lúgubre de, com anuncia el títol, la fi", escrivia el crític de El Mundo, Luís Martínez. "Tan tràgic, tan còmic", finalitzava, en una crítica que apuntava a com la pel·lícula utilitza la ironia i la violencia que sempre han caracteritzat a Haneke per fer un retrat gens amable de la nostra societat actual.

Amada i odiada a parts iguals, però mai generadora d'indiferència, Happy End s'estrena a les sales comercials després de competir a la Secció Oficial del Festival de Cannes de 2017. Haneke torna a reptar a l'espectador a un pols, en el què constantment el dona motius per abandonar la projecció i marxar a casa. El que mostra, com en altres pel·lícules com La cinta blanca, Amor o La pianista, no és fàcil. Però donar-li una oportunitat a escoltar el que ha de dir és, sense dubte, una decisió encertada.