Bîr: un traumàtic fragment del terrorisme d’Estat al Kurdistan turc

Les experiències polítiques i militars del poble kurd i els conflictes armats que organitzacions com el Partit dels Treballadors del Kurdistan mantenen o han mantingut amb diversos actors de l’Orient Pròxim (des de la Turquia d’Erdogan a la Síria d’Al-Assad, passant per l’Iraq) han despertat un cert interès mediàtic. No és habitual, però, que es proporcioni material de fons sobre la història dels conflictes múltiples de sobirania i territorialitat entre la població kurda i diversos estats, uns conflictes que s’encavalquen i es barregen des de fa dècades. El documental Bîr (El pou) aborda un episodi concret: els assassinats de població kurda comesos per militars i paramilitars a Turquia durant la dècada dels noranta del segle passat.

El realitzador Veysi Altay se centra en els intents ciutadans d’esclarir la perllongadíssima desaparició de set habitants d’un petit poblat rural a Kerboran, un dels territoris sotmesos a un llarg estat d’excepció promulgat pel govern turc. Altay fa un documental des del present, que aborda les ferides perdurables d’unes persones que han perdut un pare, un fill o un germà, que exigeixen que es localitzin les seves restes. En alguns casos, els supervivents també van patir detencions i tortures. L’autor no construeix un relat periodístic de contextualització sistemàtica: no aspira a aixecar una crònica històrica detallada, sinó que ofereix fragments de realitat només acompanyats per algunes pinzellades de context per a l’audiència global. El resultat és un film observacional, mostratiu, que atén bàsicament als familiars dels morts. Les seves concentracions i mobilitzacions per exigir respostes i reparacions. Les tenses esperes mentre les excavadores excaven terrenys que poden amagar fosses amb cadàvers.

D’alguna manera, els responsables de Bîr se situen fora dels codis d’un cert pudor que acostumen a regular el documentalisme entès a l’europea. Alguns personatges es trenquen emocionalment davant la càmera quan parlen des del desesper. Diverses seqüències suposen una immersió terrible, potencialment molt angoixant, en el dolor, en la pèrdua, també en la ira i el desig de venjança. El seu visionament pot ajudar a entendre la magnitud de la tragèdia. Altay no signa un relat de denúncia fàcilment consumible, sinó una migmetratge que colpeja la ment, el cor i l’estomac. Durant una hora s’exploren les històries al voltant de set persones, però aquesta mena de desaparicions i enterraments clandestins van acabar amb milers de vides.