‘El hombre que vendió su piel’, una sàtira desbordant sobre la museïtzació de les víctimes

Una broma expressada de manera impulsiva en un transport públic condemna un home a allunyar-se de la dona que estima: ha d’exiliar-se d’un govern Síria repressor dels gestos dissidents que pot prendre mesures extremes contra ell. Sam ha d’aprendre a malviure del menjar que aconsegueix en còctels i actes promocionals d’accés lliure, fins que un creador d’art contemporani amb quelcom d’aparició mefistofèlica li fa una oferta que potser no pot rebutjar. Per poder entrar a la cobejada Europa búnquer, el protagonista haurà d’arribar a un pacte que suposa llogar la seva dignitat i convertir-se en un subjecte-objecte d’exposició itinerant. Aquest tracte li permetrà viure en una bombolla de benestar i tedi més o menys humiliant. L’artista aparentment cínic apareix breument al film, però afusella l’audiència amb uns quants resum de situació coneguts però difícilment rebatibles («els objectes viatgen amb més llibertat que les persones», afirma) que ens recorden que conèixer els problemes no equival a solucionar-los.

Mitjançant El hombre que vendió su piel, la realitzadora tunisiana Kaouther Ben Hania (La bella y los perros) ofereix una sàtira peculiar, més dramàtica que no pas còmica, que expandeix de maneres inusuals les lògiques i les inèrcies dels drames socials de denúncia. L’autora incentiva la reflexió sobre l’ètica de l’art, o sobre una visió del món que posa l’art per sobre de les vides. De passada, eleva algunes preguntes incòmodes. En un context de primacia de les capacitats econòmiques, ¿un artista amb diners pot ser de més ajuda per a un exiliat que una organització de defensa dels refugiats que disposa de pocs recursos? Pot ser més positiva la mercantilització (literal) de les desgràcies humanitàries que no pas una indignació que no aconsegueix generar canvis en la realitat?

Ben Hania sacseja l’audiència amb aquesta narració que ofereix estímuls molt diversos, que acompanya el seu tronc satíric amb triangles amorosos i dilemes diversos, que el recobreix d’unes formes visuals més aviat glamuroses que reprodueixen la gàbia daurada on viu el personatge principal. El crescendo de situacions enrarides amenaça la versemblança, però els responsables del film aconsegueixen acomiadar el protagonista d’una manera digna, potser massa digna, perquè el capitalisme nostre de cada dia no acostuma a donar gaires oportunitats. Com el director de 200 meters (també part de la programació d’enguany de la Mostra de Cinema de la Mediterrània i el Llevant), Ben Hania sembla preguntar-se sobre els límits ètics i sobre la capacitat (o incapacitat) d’incidència del cinema en la crítica i la transformació de la realitat. Potser la realitzadora tunisiana transmet un cert escepticisme, però, com el palestí Ameen Nayfeh, explica igualment la història que volia explicar. I aconsegueix sacsejar, potser, alguna consciència.