"FUSELLS O PINTADES. LA LLUITA NO VIOLENTA DEL POBLE SAHARAUI", de @JordiOriola. Article de @MireiaMullor sobre la projecció i el cinefòrum d'ahir

Jordi Oriola: “Hem volgut posar en valor la lluita no violenta del poble sahrauí”

Allò que no es comunica, no existeix. És una regla bàsica que cobra més transcendència a l’era de la sobreinformació, en la qual les grans quantitats de dades disponibles fan que el poder pugui soterrar a voluntat, segons els seus interessos, els temes que no li convenen. Podríem dir que l’ocupació del Marroc al Sàhara Occidental és un clar exemple d’això. Com, si no, pot estar un poble sotmès a la marginació al seu propi territori durant 40 anys?

El cineasta català Jordi Oriola, curtit en el documental social, ha decidit emprendre una campanya de sensibilització per tornar a portar la qüestió sahrauí a l’agenda mediàtica. Amb Fusells o pintades, Oriola fa un exercici entre l’explicació didàctica i el testimoni social per arribar a un debat preocupant: si la lluita pacifista no funciona amb més eficàcia, s’haurà de començar una guerra al nord-oest d’Àfrica? “Penso que no haurien de fer-ho, perquè sí que estan aconseguint coses, i això és el que hem volgut posar en valor amb aquest documental”, va assegurar Oriola durant el cinefòrum celebrat ahir a la nit a CineBaix. “El més trist és que ni tan sols es plantegen guanyar una guerra amb el Marroc, perquè no tenen armes ni recursos, sinó que volen tornar a tenir presència internacional perquè algun país intervingui”, va explicar.

Aquesta missió informativa és la que ocupa la major part d’aquest documental presentat a la Mostra de Cinema Internacional del Baix Llobregat. No com a missió de la seva existència, que també, sinó amb els seus protagonistes: l’equip mediàtic sahrauí. Aquests joves, que viuen sota el règim militar marroquí imposat a la seva terra, van fundar a finals del 2009 una agrupació que es dedica a enregistrar els conflictes, abusos i repressions de què són objecte.

No és una feina fútil: els periodistes tenen accés restringit a tota l’àrea ocupada. “Nosaltres vam poder enregistrar les imatges que tenim en una zona on hi ha una vigilància extrema per als periodistes, i és una de les particularitats d’aquesta pel·lícula”, va comentar Oriola, que va haver de prendre mesures inimaginables per poder entrar al territori sahrauí. “Teníem un enllaç dins de la ciutat, així que ens vam disfressar per poder entrar d’amagat quan era de nit, i allà vam estar ocultant-nos en una casa durant tres setmanes”, va relatar.

Al final, al debat posterior de la projecció a la sala 2 de CineBaix, va sorgir la gran pregunta: com s’ha de resoldre aquest conflicte? “Espanya és la clau”, va sentenciar el cineasta, fent referència a les responsabilitats que el país té sobre aquell territori. “Ara, si ha de dependre de nosaltres, que encara estem parlant sobre l’iPhone 7…”, va ironitzar. Juntament amb aquesta inactivitat de l’Estat espanyol en el cas, tant alguns dels assistents com el mateix director van denunciar les influències que el Marroc exerceix sobre els països més importants del món, des dels Estats Units fins a França. “Accepten les regles del joc que imposa el règim marroquí, que s’enfada si algú parla de les reivindicacions sahrauís”, va destacar Oriola.

Mentre continuem debatent acaloradament sobre si Bisbal li va fer la cobra o no a Chenoa, un altre debat s’intensifica entre el poble sahrauí: és necessària la guerra? La situació és per plantejar-s’ho: més de 25 anys esperant un referèndum d’autodeterminació que mai arribarà, 150.000 persones refugiades a Algèria vivint en condicions terribles i altres 150.000 vivint sota la militarització i abusos imposats pel Marroc a casa seva. I des de la distància mirem, alguns amb indiferència i altres, com Oriola, amb indignació, com la veu d’un poble es queda afònica de tant cridar als seus veïns demanant ajuda. Fusells o pintades representa tota aquesta gent que encara creu en una via pacífica. Aquells que encara tenen l’esperança de ser escoltats.

@MireiaMullor