Guantánamo, catorze anys a l'infern
El film ‘El maurità’, pel qual Jodie Foster ha obtingut un Globus d'Or, és una denúncia colpidora de Guantánamo basada en el diari de Mohamedou Ould
El film de l’escocès Kevin McDonald El maurità, estrenat fa poc, compta amb un bon repartiment: Tahar Rahim, Jodie Foster, Shailene Woodley i Benedict Cumberbatch, per a construir una denúncia esgarrifosa, absolutament real i necessària d’un forat negre dels drets humans, la justícia i la política internacional.
El director és conegut per obres com ara L’últim rei d’Escòcia (2006), sobre Idi Amin, i el documentari One day in September (1999), premiat amb un Oscar, sobre l’assassinat d’esportistes israelians als Jocs Olímpics de Munic del 1972.
La força i la veracitat de la història del film El maurità, la base del guió, és el llibre Diario de Guantánamo (Capitán Swing, 2016), un relat en primera persona de gran valor periodístic i històric de l’infern quotidià, vorejant la mort i la bogeria, d’un pres maurità segrestat, desaparegut, interrogat, vexat i torturat físicament, psicològica i sexual durant catorze anys de reclusió i aïllament al centre penitenciari militar dels EUA a Cuba.
És important de llegir-lo, en primer lloc, per a tenir informació, base del periodisme per a tenir un pensament crític fonamentat en els fets. Si el periodisme ha tingut molts obstacles per a explicar la realitat de Guantánamo, aquest llibre ofereix dades i fets reals que posen en evidència l’actitud del govern dels EUA i els seus socis internacionals.
De Guantánamo se n’ha parlat molt, però de què hi ha succeït a dins, de les vides dels empresonats, de l’actitud dels carcellers i del maltractament rebut en interrogatoris, desplaçaments i interminables sessions de tortura i humiliació, en sabem ben poc. També és un llibre important per a saber com funciona avui per dins la psicologia de la maquinària militar i humana més fosca de la repressió nord-americana, amb la col·laboració de més països, serveis secrets i policies aliades.
La narració construeix un compendi de paranoia, terror, xenofòbia, deshumanització i menyspreu a l’ésser humà que, gràcies a l’esperit i al caràcter del protagonista és, de retruc, un manual de dignitat i supervivència a l’horror, de força interior i, amb la seva fe religiosa, de resistència i valentia per a vèncer la por, el dolor i l’aïllament total del món.
John le Carré: “Una visió de l’infern més enllà d’Orwell i Kafka”
És un relat detallat que es capbussa amb senzillesa i sinceritat en l’horror d’uns anys de reclusió, maltractament físic i psicològic, amb tortures i desaparició dels detinguts del seu país d’origen, de la vida familiar, del món. És un relat que posa lletra i contextualitza atrocitats que es van començar a saber el 2003 gràcies a les fotos de la presó d’Abu Ghraib a l’Irac. Segons John le Carré, el relat de Mohamedou Ould Slahi és “una visió de l’infern més enllà d’Orwell i Kafka”.
És important de recordar-ho: Guantánamo ha existit i encara existeix. El centre de reclusió forma part de l’estructura mig secreta de camps de detenció que els EUA i la CIA tenen arreu del món, especialment a l’Afganistan i l’Irac. És obra de l’administració de George W. Bush del 2002. Dels 779 presos musulmans que va arribar a tenir, tan sols vuit van ser convictes de crim, tres dels quals van aconseguir d’anul·lar la sentència en apel·lació. La resta han estat alliberats. Nou van morir durant l’internament. Set, per suïcidi. Encara en queden quaranta en detenció indefinida, sense càrrecs ni processament judicial.
Mohamedou Ould Slahi va ser detingut el novembre del 2001 a Mauritània, acusat de formar part d’al-Qaida. La policia mauritana, després d’interrogar-lo i no trobar proves de res, el va lliurar a l’FBI i la CIA, que el traslladaren en secret, com si es tractés d’un segrest, a presons de Jordània, de l’Afganistan i, finalment, a Guantánamo, on passà del 2002 al 2016 sense cap acusació provada.
L’any 2003 una comissió militar americana es negà a processar-lo perquè es va poder provar que totes les seves confessions havien estat obtingudes mitjançant la tortura. L’any 2005, Mohamedou Ould Slahi, estimulat per la seva advocada, Nancy Hollander, interpretada al film per Jodie Foster, va demanar l’habeas corpus i començà a redactar el seu diari. L’any 2010, el jutge James Robertson li concedí el recurs de l’habeas corpus, però el Departament de Justícia durant la presidència de Barack Obama va recórrer contra la decisió i el Tribunal d’Apel·lacions de Washington D.C. anul·là la sentència. Mohamedou va continuar sis anys més empresonat a Guantánamo sense cap acusació provada, fins que fou alliberat el 2016.
El llibre, de fet, ha tingut dues edicions. La del govern nord-americà, que el va censurar àmpliament. I la de l’escriptor Larry Siems, que el va preparar per a la publicació després de la desclassificació del manuscrit per part del govern nord-americà l’any 2013. El llibre conté intactes totes les línies en negre censurades pel govern i, a més a més, contextualitza i contrasta les afirmacions del protagonista amb més fonts: treballs de periodisme d’investigació, documents judicials del seu procés i més informes oficials desclassificats que confirmen molts dels detalls importants que l’autor esmenta i descriu.
Es va publicar el 2015 i va esdevenir un èxit de vendes internacional. Les autoritats del centre van prohibir a l’autor de rebre’n una còpia a la presó. De fet, ell no el va poder veure ni llegir fins el 2016, quan va ser posat en llibertat. Mohamedou Ould Slahi és el primer detingut que va poder publicar i denunciar la terrible experiència mentre encara era a la presó de Guantánamo. Aquesta és la seva història.
El descens a l’infern
Mohamedou va néixer a Mauritània el 1970. Després de dotze anys estudiant i treballant a Alemanya, on va arribar amb una beca, i breument al Canadà, va decidir de tornar al seu país el febrer del 2000. L’FBI sospitava que havia format part de la trama Mil·lenni per a atemptar contra l’aeroport de Los Angeles.
Havia estat amb els combatents musulmans de l’Afganistan el 1991-1992 que van lluitar contra el domini rus, en uns anys en què els EUA i molts països occidentals els donaven suport. Després ho va deixar, però els pocs contactes que hi havia fet el perseguiren tota la vida. Que un cosí seu continués un temps més vinculat a l’organització, tot i acabar abandonant després d’enfrontar-se amb Ossama Bin Laden, tampoc no el va ajudar.
A instàncies de l’FBI i la CIA, Mohamedou va ser detingut i interrogat per la policia senegalesa i la mauritana, que el van deixar en llibertat perquè no van trobar proves acusatòries contra ell. Després de l’11 de setembre, la CIA, amb la col·laboració de les autoritats mauritanes, el va capturar i el va traslladar en secret a Amman (Jordània), on va ser interrogat en condicions extremes durant set mesos i mig. Després, bo i despullat, encadenat, amb els ulls embenats i en bolquers, un avió especial de la CIA el va traslladar a la base nordamericana de Bagram (l’Afganistan).
Finalment, amb trenta-quatre presos més, va ser portat a Guantánamo l’agost del 2002, d’on no en va sortir fins catorze anys més tard. Explica que en arribant a la base americana de Cuba, tots tenien l’esperança de millorar la situació quan caiguessin a les mans d’allò que ells creien que era un règim democràtic fonamentat en el dret i la justícia.
Però allà, interrogadors militars nord-americans, la CIA i l’FBI els van sotmetre a un pla d’interrogatori especial, aprovat pel secretari de Defensa Donald Rumsfeld. Van ser mesos d’aïllament extrem, humiliacions físiques, psicològiques i sexuals, amenaces de mort, amenaces a la seva família i un segrest i lliurament simulats.
Els interrogadors li van fer arribar falses notícies i cartes falsificades suposadament escrites per familiars seus per a pressionar-lo. La primera carta verídica de la seva família la va rebre gràcies a la Creu Roja l’any 2004, 816 dies després de la seva detenció-segrest al seu poble de Mauritània.
Del seu relat, escrit a mà en anglès a la seva cel·la, llengua que va aprendre a la presó, sorprèn la qualitat humana i la fermesa del detingut que, malgrat el patiment i la desesperació, i sense estalviar en la narració la duresa dels fets a què va ser sotmès, manté sempre una postura humil i sincera, a estones fins i tot amb una certa ironia i sentit de l’humor, ajudat per la seva fe en l’Alcorà, en la veritat i en l’espècie humana.
Les moltes línies, paràgrafs i pàgines senceres censurades en negre pel govern nord-americà resten intactes i ens recorden, de cap a cap del llibre, les moltes coses que encara tenim pendents de saber. Com també la lògica discreció i el rigor de la víctima a l’hora de triar allò que escriu en aquestes pàgines des del ventre de la bèstia, tancat en una cel·la de Guantánamo i sense possibilitats clares de ser alliberat.
“Com podria reproduir un interrogatori que ha durat ininterrompudament set anys? És com preguntar a Charlie Sheen quantes cites amb dones ha tingut”, deia a la seva advocada. El van arribar a interrogar més de cent especialistes en sis anys.
Al principi, durant dos anys, fins el 2003, explicava ell a l’advocada, va resistir dient la veritat: que no havia fet res contra els EUA. Després de la tortura de Guantánamo, en què va ser a punt de morir o de tornar-se boig, va claudicar. Per sobreviure va optar per dir que sí de tot allò que li deien. “Volia que em deixessin tranquil i prou. No m’importa tot allò que he estat a la presó. La meva fe em reconforta.”
El treball constant durant sis anys del seu equip d’advocats, encapçalat per Nancy Hollander, va aconseguir, primer, l’habeas corpus, que va ser anul·lat; després, la publicació del llibre i, finalment, l’alliberament. Ha estat una lluita de catorze anys per la veritat, contra una gran mentida d’estat. El general Richard Myers, director de Guantánamo, en una conferència de premsa amb Donald Rumsfeld el 2002, havia declarat que “era un centre exemplar” on hi havia detinguts que eren “els pitjors dels pitjors”, homes tan perillosos que serien capaços “de rosegar les línies hidràuliques de la part posterior d’un C17 per abatre’l”.
Sobreviure a Guantánamo
Després de la desorientació, la violència, la misèria i la brutícia de la presó d’Amman i la base de l’Afganistan, quan va arribar a Cuba, Mohamedou va pensar que la situació milloraria, però aviat comprovà que encara l’esperava l’infern: maltractaments, pallisses, nits encadenat sense dormir, dies sense menjar ni beure, humiliacions constants, tancament en cel·les d’aire gèlid amb música insuportable vint-i-quatre hores, mentides i amenaces sobre la seva mare i la família, interrogatoris constants i a totes hores, de dia i de nit, desorientació, dolor, abusos sexuals per part d’una o dues dones militars emmascarades, malalties, ferides, al·lucinacions al límit de la bogeria, màxima feblesa física i mental, estat semi comatós, un viatge nocturn en una llanxa cap a una destinació desconeguda, simulacres d’ofegament, el convenciment que li havia arribat el moment de la mort…
Va arribar a ser sotmès a interrogatoris i vexacions per quatre equips diferents cada vint-i-quatre hores. Cal llegir el seu relat per intentar d’imaginar-ho, tot i que, com ell escriu: “Tu, estimat lector, no podries arribar a entendre fins on arriba el dolor físic –i molt menys, el dolor psicològic– que pateix una persona en la meva situació, per més que intentis de posar-te al meu lloc. […]
Humiliació, abús sexual, terror i inanició eren el pa de cada dia. Els interrogadors s’ocupaven que no tingués idea ni de l’hora, però ningú no és perfecte. Sempre m’ho revelaven els seus rellotges. Vaig utilitzar el seu error més endavant, quan em van posar en aïllament a les fosques.”
Finalment, el crac, l’enfonsament, el límit i l’acceptació de qualsevol acusació per a sortir d’aquell laberint de terror. “Ha existit en la història de la humanitat un interrogatori que s’hagi perllongat sis anys, dia sí i dia també?”, es demana.
Malgrat tot, amb el temps, es va poder organitzar per resar, conrear unes quantes plantes i conversar amb els guàrdies que, al final, li passaven vídeos i llibres. Recorda que la primera vegada que va riure espontàniament en anys va ser llegint El vigilant en el camp de sègol, de J. D. Salinger. I la immensa il·lusió que va sentir quan li van donar una ampolla d’aigua per a ell tot sol i va poder decidir quan i quina quantitat bevia. “Qui no ha estat mai en una situació així, no pot valorar la llibertat que això significa.”
I així durant catorze anys. Cap al final, Mohamedou Ould Slahi afirma: “Si els nord-americans es deleixen per defensar allò en què creuen, espero que l’opinió pública obligui el govern dels EUA a obrir una investigació sobre la tortura i els crims de guerra.”
El 2016, Mohamedou va ser alliberat i tornà a Mauritània. Havien passat catorze anys des que havia estat detingut-segrestat sense cap acusació criminal. Ni la CIA, ni el Departament de Defensa, ni cap agència governamental no va admetre mai cap responsabilitat ni es va disculpar pels abusos comesos a Guantánamo.
Carta al president Joe Biden
“El president Bush la va obrir [la base militar de Guantánamo]. El president Obama va prometre de tancar-la, però no ho va fer. El president Trump va prometre de mantenir-la oberta. Ara és el seu torn de decidir.” El 29 de gener, Mohamedou Ould Slahi i sis ex-presos més de Guantánamo van publicar al New York Review of Books una carta adreçada al president Joe Biden en què li demanaven que tanqués el centre penitenciari cubà abans del seu vintè aniversari.
“Tan sols queden quaranta presos a Guantánamo. El cost de cada pres és de tretze milions de dòlars l’any. Això significa que els EUA gasten cinc-cents vint milions de dòlars l’any empresonant homes que mai no seran acusats ni condemnats en un tribunal nord-americà. A banda el desastre moral, legal i de relacions públiques que és Guantánamo, part d’aquests diners podrien gastar-se fàcilment en programes per a reinserir els presos i ajudar-los a reconstruir la vida.”
La seva advocada, Nancy Hollander, també ha defensat Chelsea Manning i actualment porta la defensa d’un dels quaranta presos que encara queden a Guantánamo.
Article de Xavier Montanyà publicat l’11 d’abril de 2021