Iris Aviñoa: "​Els avenços aconseguits amb l'Acord de pau a Colòmbia no són irreversibles"

Parlem amb la co-directora del documental 'Voces de vereda', disponible aquests dies a la SALA 7.CINEBAIX.VIRTUAL. 

El Festival de Cinema Llatinoamericà 2020 es viu online des del 22 d'abril fins al 3 de maig, i en la seva programació es poden trobar algunes joies com Voces de vereda. Entre el relat sociopolític i el retrat artístic, aquest documental ens submergeix en la realitat d’una petita comunitat de l’orient colombià, La Cooperativa, que ha participat activament al procés de pau al país després de més de cinc dècades de conflicte armat. Amb un conjunt únic d'històries personals i col·lectives, de records i mirades cap al futur, el documental dirigit per Iris Aviñoa i Santi Trullenque participa en aquesta nova cita de La Mostra de CineBaix, que es troba disponible per primera vegada en línia a la SALA 7.CINEBAIX.VIRTUAL, per obrir una finestra capa a una realitat necessària i inspiradora. Parlem amb Aviñoa, que ens explica com va nèixer la idea de fer aquest documental, quina és la situació de pau ara mateix a Colòmbia i més secrets del projecte. Una forma de viure Voces de vereda més enllà de les seves imatges. 

D'on va néixer la idea o necessitat de fer Voces de vereda?

La idea va néixer una tarda en què ens vam trobar amb els companys de l’equip (la Cris, la Sara, la Núria i el Santi), quan feia poc que jo havia tornat de Colòmbia, on durant el darrer any havia treballat com a observadora internacional a la Missió de Verificació de les Nacions Unides, acompanyant el procés de pau entre el Govern i les FARC. Això em va dur a La Cooperativa, una vereda del municipi de Vista Hermosa (Departament del Meta), un dels 26 punts de tot el país on Govern i FARC havien acordat iniciar la implementació de l’Acord de pau, que començava per la creació d’uns assentaments (inicialment temporals), on les FARC havien d’agrupar-se, ‘deixar’ les armes i iniciar el trànsit cap a la vida civil, com a part del seu procés de reincorporació social, política i econòmica.

Durant els vuit mesos que vaig viure a La Cooperativa, acompanyant el procés, la meva feina principal era recórrer les veredas de la zona, per explicar què hi fèiem allà, i en quin punt del procés de pau ens trobàvem; i també recollir i reportar qualsevol vulneració sobre la societat civil que es pogués estar donant, tant per part de la guerrilla com del Govern. Això em va dur a tenir contacte amb moltes persones de La Cooperativa i de les comunitats veïnes, i a escoltar les seves vivències –en una zona rural cocalera, amb presència històrica de les FARC, de l’exèrcit colombià i de grups paramilitars– i també les seves demandes respecte al procés i les seves preocupacions; la pregunta que gairebé tothom ens feia era: “què passarà quan tots vosaltres marxeu d’aquí?”. El que preteníem amb Voces de vereda era tornar a la zona, dos anys després de l’inici de l’Acord de pau, per veure quins canvis estava provocant en el dia a dia de les veredas, en la vida quotidiana de les persones d’una comunitat rural qualsevol, camp de batalla de les més de cinc dècades de conflicte armat, i protagonistes en primera persona d’aquest procés de pau.

Llavors, com ha canviat la vida del poble en aquest temps de pau?

Els canvis van ser molt evidents des del primer moment. El principal, que destaquen varies persones al documental, és el de la seguretat: es van deixar de sentir les bombes. Mesos abans de l’inici de la implementació de l’Acord, Govern i FARC ja havien acordat un alto el foc bilateral, i des d’aleshores la situació de seguretat a les comunitats de la zona havia canviat completament, ja que podien viure sense patir per la seva vida o la de les seves famílies. Això té múltiples conseqüències en el dia a dia: una que també destaquen al documental és l’impacte en l’educació. Arrel de la millora de la seguretat, les escoles van començar a omplir-se de nenes i nens, ja que els pares i mares ja no patien per la seva seguretat –molts infants van sols a l’escola, i alguns han de caminar distàncies llargues, per zones que en moments d’enfrontaments entre grups armats poden ser perilloses. Un altre canvi que ens van explicar docents de diverses escoles, i que per a nosaltres és molt significatiu, és el joc: abans era habitual que nens i nenes juguessin “a la guerra”, durant l’hora del pati; ara preferien el futbol. Un altre canvi molt significatiu és l’expectativa de vida dels joves; tal i com explica una de les professores al documental, abans la gran majoria de nois i noies deixaven els estudis per anar-se’n a la guerrilla; des de fa un temps ja ningú s’ho planteja com una opció de vida. 

Un altre canvi molt evident, que es va viure just amb l’inici de la implementació de l’Acord de pau va ser la revitalització de les comunitats de la zona, i especialment de La Cooperativa, que és el seu centre neuràlgic. La zona, tradicionalment controlada per la guerrilla de les FARC, va viure el boom cocalero durant la dècada dels 90, que va fer que moltes persones vinguessin d’altres parts del país i s’instal·lessin a la regió. Durant el govern d’Álvaro Uribe, es va llançar la campanya d’erradicació forçada dels cultius de coca, i l’exèrcit va arrasar la zona (no només els cultius, també les persones) i moltes famílies van decidir marxar; La Cooperativa i la resta de veredas van quedar pràcticament abandonades. Amb la notícia de l’inici de la implementació de l’Acord de pau, i la ubicació d’una zona veredal transitoria de normalización (assentament de les FARC) a La Cooperativa, amb totes les promeses d’ajuts econòmics i de desenvolupament de les zones rurals que s’incloïen a l’Acord, moltes famílies van decidir tornar. En pocs mesos, van passar de ser veredas fantasma a omplir-se de vida, de famílies i de comerços. No obstant, no tots els canvis que es van percebre en un inici s’han mantingut. I això és precisament el que volíem veure tornant dos anys més tard. 

Què creieu que podem aprendre de la seva participació en el procés de pau?

Un dels missatges que es volia deixar clar amb Voces de vereda era el protagonisme absolut que han de tenir les comunitats, especialment les que més han patit les conseqüències del conflicte, en les decisions al voltant de quin Acord de pau volen i com ha de ser la seva implementació; sovint els Acords de pau els negocien els actors armats (governs i grups armats irregulars) i la societat civil hi té poc a dir; el procés de pau colombià ha intentat tenir més en compte a les víctimes, i s’estan duent a terme processos participatius en alguns punts de l’Acord, però està lluny de ser un procés on les comunitats són les protagonistes.

Per què vau decidir-vos pel blanc i negre per les imatges del documental?

És tracta d’una decisió estètica i estilística que cerca una narrativa i posada en escena pròpies. Si el color descriu la realitat i conforma tota voluntat realista, el blanc i negre sorgeix com una representació alternativa d’aquesta realitat que, malgrat ser-ne documental, no deixa de proposar una narrativa cinematogràfica que “interpreta” el que veu. Voces de vereda no mostra, sinó que explica. Quan aïllem els colors dels elements, ens veiem obligats a trobar la relació entre ells. Hi ha alguna cosa en la gama de grisos i negres, en el contrast de les imatges i en la variació tonal que atorguen profunditat psicològica als protagonistes i que, alhora, ens interpel·len psicològicament com espectadors. La càmera vol penetrar dins l’interior dels personatges i els paisatges que conformen els seus escenaris quotidians.

La fotografia monocromàtica transcendeix la realitat i el present, fugint de la immediatesa per establir-nos en una espai on el temps ha deixat de fluir de la manera a la que estem acostumats a percebre’l. És un temps interior (cinematogràfic) que busca compassar-se amb el temps propi dels nostres protagonistes. El blanc i negre vol ser intemporal per transcendir la realitat i transformar-la en una imatge que no és abstracte, però tampoc realista. Una imatge en blanc i negre desconstrueix una escena i la redueix a les seves formes més bàsiques i de tons més elementals. Els colors que distreuen es transformen aquí en tons subtils de gris que s’afegeixen a una composició més psicològica, col·locant els protagonistes al centre de la narració. D’aquesta manera, establim una connexió que ens obliga a parar més atenció al que succeeix a la pantalla: una història oral que connecta els ésser humans, els animals i el paisatge en una roda de la vida imparable i perpètua.

Com creieu que es planteja el futur de Colòmbia? Quins reptes els queda encara per assumir?

A nivell macro, la implementació d’un Acord de pau tan ambiciós com el colombià s’ha d’entendre en el mig i llarg termini. Més de tres anys després de la signatura de l’Acord, però, ja hi ha alguns avenços significatius: la ‘deixada’ de les armes per part de milers d’excombatents guerrillers, la majoria dels quals no tornaran a la lluita armada; la conversió de les FARC en un partit polític, i la seva participació en unes eleccions; la creació d’institucionalitat vinculada a l’Acord –el Sistema de veritat, justícia, reparació i no repetició, la JEP, la Comissió de la veritat, la Comissió de cerca de persones desaparegudes. Però també enfronta reptes molt importants: per una banda, la victòria a les darreres eleccions presidencials d’Ivan Duque, del partit de l’expresident Álvaro Uribe, obertament contrari al procés de pau. I la problemàtica que destaquen clarament els companys i companyes colombians que segueixen treballant en la implementació de l’Acord, amb els que seguim en contacte permanent: la inseguretat que es viu a moltes parts del territori, principalment cap a líders i lideressis socials, població civil en general i també cap a excombatents de la guerrilla, per part d’actors armats que han copat els espais deixats per les FARC.

A nivell micro, si ens fixem en els protagonistes de Voces de vereda, ells mateixos mencionen la manca d’oportunitats com un dels principals reptes que enfronta la comunitat, especialment les noves generacions; això ho demostra el fet que després de la revitalització de les comunitats arrel de l’inici del procés de pau, algunes famílies van decidir tornar a marxar de la zona. Pel que fa a la seguretat: la tranquil·litat que es va viure durant els primers mesos, va començar a pertorbar-se amb la presència cada cop més nombrosa de dissidència de les FARC a la zona –guerrillers que van decidir no unir-se al procés de pau des d’un inici, o que van optar per tornar a les armes posteriorment. En aquest sentit, un dels reptes principals que enfronten i recalquen les comunitats és que els avenços, petits i grans, que s’han anat aconseguint amb la implementació de l’Acord de pau, no són irreversibles.

No et perdis Voces de vereda al Festival de Cinema Llatinoamericà, que estarà disponible online fins al 3 de maig.