Khadija al Mourabit: “Estava farta que totes les històries d'immigrants marroquins fossin sobre homes”

La filòsofa i protagonista de 'El viaje de Khadija' estarà dissabte al Cicle de Cinema Africà per parlar del projecte i de la necessitat d'un feminisme transversal. 

Com va començar el projecte d'El viaje de Khadija? De què es tracta?

El projecte va començar amb Abdelkader Benali, que és un reconegut i famós escriptor dels Països Baixos, així com un estimat amic meu. Ell també és de la mateixa àrea del Rif que jo, encara que d’un poble diferent. Ell va ser qui va tenir la idea de rodar un documental. Ella ja coneixia el Tarik el Idrissi, el director, per un documental que va fer abans, Briser le silence, i durant una projecció d’aquest film el vaig conèixer jo també. Poc després Abdelkader em va preguntar si estaria interessada a treballar amb ells. Tant ell com jo estàvem farts que les històries que s’expliquen sobre la primera generació d’immigrants marroquins fossin sempre sobre homes. Trobàvem a faltar històries i experiències de dones marroquines. Per tant vam desenvolupar el projecte que volíem portar a la pantalla, però no hi havia guió: la majoria del que veus al documental van ser casualitats i trobades amb persones conegudes i desconegudes. 

Efectivament, els teus pares són del Marroc, però tu vas néixer a Amsterdam. Com de diferents són aquests dos mons, dues societats diferents, des del teu punt de vista?

Segons el meu punt de vista, la societat holandesa i la marroquina es diferencien en algunes coses, però en altres es superposen. El que és molt diferent, crec, és que en general a Holanda es posa més èmfasi en la individualitat, mentre que al Marroc hi ha una cultura més basada en l’esperit comunitari. 

Has criticat molt el sexisme imperant en la societat marroquina. Quins problemes tenen encara que suportar les dones a l’Àfrica (i, òbviament, a tantes altres parts del món) en funció de la teva experiència?

Malauradament, com dius, el sexisme està a tot arreu, encara que pot variar pel que fa a la forma, intensitat i context segons el país al qual miris. És clar, també està present al Marroc. No obstant això, no puc parlar tant de tot el continent: el que està clar és que no podem parlar de sexisme sense incloure tots els mecanismes subjacents i la pràctica de poder i les estructures que han perpetuat o encara perpetuen el sexisme dins d’un marc capitalista neoliberal. Dins d’aquest marc, són les dones qui paguen el preu més alt. Per exemple, no podem oblidar el llegat colonial, així com les tendències més contemporànies, com per exemple les ideologies patriarcals, que també contribueixen al sexisme a la societat marroquina i d’altres països africans. Centrant-nos en el Marroc, a més del sexisme de cada dia, els espais separats per gèneres i més, els veritables problemes de les dones allà és el sexisme institucionalitzat i la discriminació. Tot i que les organitzacions feministes han guanyat moltes batalles, com, per exemple, les noves lleis que s’han implementat contra tota forma d’abús sexual, encara queda molta feina per fer. La "Mudawanna" (Llei de família), per exemple, ha suposat una millora de les condicions de les dones de classe mitjana, però no per les de classes més pobres.

En aquest aspecte, creus que la religió té alguna culpa sobre la situació de la dona?

La culpable no és la religió, sinó la forma en que les persones l’utilitzen i l’expliquen als altres. Quan la religió està incrustada en una sèrie d’ideologies i estructures patriarcals persistents que van en favor de les elits masculines, veuràs de seguida que s’utilitza d’una forma patriarcal. La religió està oberta a interpretacions i el que necessitem és fixar-nos més en qui són els intèrprets i com estan interpretant, sense perdre de vista l’àmbit sociohistòric. Les dones tendeixen a ser vistes com a objectes de la llei islàmica en comptes de moderadores. Hi ha una gran necessitat de, per exemple, més dones acadèmiques que puguin difondre altres enfocaments. Si ens centrem en l’Islam, trobem que hi havia més de 8.000 dones acadèmiques a l’Edat Mitjana. On està el seu coneixement avui dia i per què en sabem tan poc sobre això?

Com veus el feminisme modern? Sembla que estem aconseguint avanços, però encara hi ha moltes persones que veuen aquest moviment com “dictatorial” o inclús com una “caça de bruixes” (el cas dels abusadors sexuals de Hollywood). Quina és la teva opinió?

Veig el feminisme modern dins d’un esquema transversal, amb moltes formes diferents de feminisme existents arreu del món. És un moviment que també aborda la masculinitat tòxica que fa mal tant a les dones com als homes. A més, un no pot veure el feminisme modern sense reconèixer i abordar altres formes d’injustícia com la discriminació, el racisme, la desigualtat social, la geopolítica, l’economia, els desequilibris de poder, i més. Dins d’aquests moviments per la justícia social és molt important que existeixi un anàlisi crític extern entrellaçat amb l’acció i una autoreflexió sana. Per crear una societat més justa, també necessitem veure com s’utilitza el llenguatge dins d’una societat. Com va dir una vegada el lingüista Saussure: “El llenguatge utilitzat per una societat reflecteix la realitat d’aquella societat”. Llavors, quan els moviments feministes globals i locals són etiquetats com a “dictatorials” o com una “caça de bruixes”, què ens diu sobre la societat en qüestió? Una societat que té un sistema de justícia 

No podem ignorar que alguna cosa està canviant amb aquests moviments, que tenen un efecte en la nostra percepció de les persones a les quals s’enfronta (homes poderosos i adinerats, com Harvey Weinstein). L’abús existeix en un regne de silenci. Les víctimes són objecte de l’escrutini i la vergonya, i per tant les que venen darrere tenen por de parlar. Això sempre va en favor dels perpetradors. Així que expressions com “caça de bruixes” és una forma de silenciar el moviment. El que algunes persones han entès, crec, és que hi ha una petita possibilitat que no puguin sortir-se’n amb la seva. Alguns se n’han sortit durant anys. Com la reputada sociòloga Fatima Mernissi, una feminista africana, va dir una vegada: “Hi ha dos prerequisits per poder fer créixer les ales: el primer es sentir-se atrapat en un cercle, i el segon és creure que es pot trencar aquest cercle”. El que està passant amb aquests moviments és que els cercles s’estan trencant. No hem arribat encara, i potser mai hi arribarem, perquè és una lluita constant per a cada generació i l’esperit de cada època.

Llavors, com podem canviar una societat com aquesta?

Per canviar una societat profundament sexista, el canvi està al centre de la vida, és a dir, canviar les estructures, les ideologies, els models econòmics i les relacions de poder dins de la societat. Primer hem de reconèixer el que està al centre d’una societat sexista i per on començar. El sexisme fa mal a tothom, i està comprovat que les societats amb igualtat de gènere són més pròsperes. Necessitem tancar les escletxes de gènere a la feina i a la societat. Una manera de començar, i estic segura que hi ha moltes maneres diferents, és desmantellar els estereotips de gènere educant als nens. Altra manera és empoderar a les dones i valorar la igualtat de gènere, el que implica abordar la xacra de la violència de gènere. 

Què esperaves aconseguir amb aquest documental basat en la teva experiència? Quin és el missatge, si n’hi ha un?

Tots agafen alguna cosa diferent del documental, i ho respecto molt, però sí puc dir que en ell hi ha diferents missatges. Basat en la meva experiència, un dels missatges és que som un mosaic d’identitats que canvien i interactuen sobre el món que ens envolta. Les nostres vides poques vegades es poden prendre literalment: portem més en el nostre esperit del que som conscients. Les nostres vides comencen inclús abans que existim. La nostra existència està incrustada a la vida que ens va precedir. Les seves històries, les seves lluites i llegats viuen a través de nosaltres. Dit això, per a mi, en un nivell molt personal, les dones fortes com les meves àvies Memma Allal i Tamanaant (que apareixen al documental) han contribuït a com interactuo amb el món. És a través de la seva fortalesa que, en part, sóc qui sóc avui. 

Vine a escoltar a Khadija al Mourabit aquest dissabte 26 de maig, a les 18.30h a CineBaix.