La Mostra de CineBaix proposa un viatge social per Llatinoamèrica
A través de 10 pel·lícules, no només farem un viatge per Llatinoamèrica (Argentina, Brasil, Colòmbia, Equador, Mèxic, Panamà, Uruguai i Xile), sinó també per una varietat de gèneres cinematogràfics.
Podríem definir aquesta nova edició del Festival de cinema llatinoamericà com la més heterogènia cinematogràficament parlant. Heterogènia per la pluralitat de gèneres i històries que hi podrem trobar: des d’un documental sobre la invasió americana de Panamà per capturar el general governant acusat de narcotràfic, fins a una distòpia, passant per un thriller o la preciosa filmació dels Andes com a repàs de la història xilena.
Del 24 al 28 de març tindrem l’oportunitat de veure algunes de les pel·lícules llatinoamericanes més emblemàtiques dels últims anys que ja han tingut reconeixement en grans festivals. També podrem gaudir de noves estrenes, com la de Llegaron de noche, d’Imanol Uribe, un dels directors més consolidats del panorama cinematogràfic amb pel·lícules dures i crítiques, com aquesta que inaugurarà el Festival, una mena de thriller sobre la matança esdevinguda a la Universitat Catòlica d’El Salvador el 1989 -el film acaba de participar a la Secció Oficial del Festival de Màlaga.
Un altra pel·lícula basada en fets reals és El año de la furia, de Rafael Russo, situada en el Montevideo de 1972 on, paral·lelament, dos guionistes d’humor lluiten per mantenir les seves sàtires en cadena i un militar torturador es refugia emocionalment en una prostituta. El llargmetratge va participar a la Seminci del 2020 i va tenir molt bones crítiques.
Amèrica Llatina té una especial sensibilitat per fer pel·lícules socials de crítica mordaç, posant sobre la taula temes com les exagerades diferències econòmiques o les desigualtats de gènere. Dins el Festival trobem Mano de obra, de David Zonana, pel·lícula premiada a Sant Sebastià el 2019 pel paper de l’actor principal, i que a Espanya no s’ha arribat a estrenar comercialment; és la història d'un obrer que perd el seu germà en un accident laboral i veu rebutjada qualsevol legítima indemnització. També hi trobem Planta permanente, d’Ezequiel Radusky, per la qual les actrius també han rebut importants premis; en clau de comèdia negra, narra la història de dues amigues que treballen netejant un edifici ministerial i, en secret, regenten un menjador clandestí a l’edifici; un retrat impiadós sobre les relacions laborals en aquests temps.
El Festival també acull dos llargmetratges que sorprenen per la seva temàtica i, sobretot, pel el seu to. Un és el brasiler Bacurau, dels directors Kleber Mendonça Filho i Juliano Dornelles, premiat a festivals com Canes i Sitges, entre d’altres; el film presenta una distòpia irònica que apunta contra el Brasil de Bolsonaro, en què el poble de Bacurau va desapareixent del mapa després de la mort de la seva matriarca. L’altre és El Rezador, de Tito Jara, un dels directors llatins més populars, que aquesta vegada ens porta un thriller en què un estafador i uns pares utilitzen el “do” de la filla a qui, diuen, se li apareix la Mare de Déu.
Totalment contraposada a les anteriors pel·lícules trobem Ámame (Errante corazón), de Leonardo Brzezicki, que acaba de participar al Festival de Màlaga i que segueix la vida del Santiago, un home trencat emocionalment; és la història de l'emancipació d'una filla del seu pare i, alhora, la d'un home que, desesperadament, només busca estimar i ser estimat.
El documental té una important presència en la programació d’aquesta edició
Invasión, d’Abder Benaim, premi del públic al Festival de Màlaga 2015 , aprofundeix en els fets esdevinguts el 1989 a Panamà, quan l’exèrcit americà va envair el país per capturar el general Manuel Antonio Noriega, acusat de narcotràfic. Així com aquest documental es construeix a base de la memòria col·lectiva, La cordillera de los sueños, de Patricio Guzmán, és un assaig cinematogràfic i una introspecció sobre “la immensa columna vertebral que revela la història passada i recent de Xile”, en paraules del mateix director, i que va guanyar un Goya i també fou premiat a Canes.
Si aquests dos documentals ja tenen imatges espectaculars, pocs llargmetratges estan a l’altura de la bellesa d’Un cielo tan turbio, d’Álvaro Fernández-Pulpeiro, un viatge a través de diversos paisatges fronterers de Veneçuela on es concentren militars, migrants i contrabandistes.
En resum, molt per triar, molt per veure en aquesta nova edició del Festival de cinema llatinoamericà. I molta il·lusió de poder tornar a trobar-nos a CineBaix i compartir bones estones.