María Pérez Sanz: "Karen se centra en els moments que normalment no es filmen"

El Festival de Cinema Africà de La Mostra de CineBaix ha crescut en l’edició d’aquest 2021: dobla els dies i també els cinefòrums sobre les pel·lícules programades. Per fer-ho, aquest any se’n faran alguns a través del sistema CINEBAIX.LIVE, que permet connectar en directe amb directores que no puguin ser a Sant Feliu de manera presencial. És el cas de María Pérez Sanz, que aquest divendres, 28 de maig, presentarà la seva pel·lícula Karen i participarà en un cinefòrum posterior amb el públic que hi assisteixi.

La pel·lícula forma part de la secció del festival Des de l’altra riba, que s’aproxima a les mirades de cineastes que miren països del continent africà des de l’altra riba del Mediterrani. És el cas de Karen, una pel·lícula que fa un retrat preciós de l’escriptora Karen Blixen (que, sota el pseudònim d'Isak Dinesen, va escriure la famosa Memòries d'Àfrica), interpretada per la cantautora Christina Rosenvinge. El paisatge que hi apareix no és Kènia, sinó l’Extremadura natal de la cineasta, que s’apropa a la vida més íntima de l’escriptora i narra la seva particular relació amb el seu criat, Farah Aden. Parlem de la pel·lícula amb la directora, María Pérez Sanz.

Què et va atraure del personatge de Karen Blixen, escriptora de Memòries d’Àfrica? Què et va portar a fer un retrat dels seus últims temps a Àfrica?

En un primer moment Karen Blixen em va atraure perquè era un personatge universal i gairebé mític que el públic ja coneixia (encara que només fos per la pel·lícula de Sydney Pollack). Això em permetia no haver d’explicar gaires coses ni veure’m obligada a explicar la seva història. Després la vaig anar coneixent molt millor i es va anar apoderant de la pel·lícula, que la retrata en un moment molt complicat de la seva vida: els seus últims temps a Àfrica. Vam triar filmar aquests últims dies a la seva granja africana perquè són el preludi al fracàs total que la convertirà després en la gran escriptora Isak Dinesen.

Vas néixer just un any abans que s’estrenés la pel·lícula Memorias de África. Forma part del teu imaginari cinematogràfic, l’havies vist moltes vegades o mai t’havia interessat especialment?

Mai m’havia interessat especialment, encara que és cert que té moments fascinants i l’havia fet servir a les meves classes de cinema per a nens, canviant la música romàntica de l’escena de l’avioneta per una altra de molt sinistra que feia presagiar el pitjor… Més enllà d’això, la pel·lícula no està entre els meus referents i he intentat allunyar-me’n tant com ha sigut possible.

Has dit en alguna entrevista que la teva pel·lícula és “un antibiopic”. Per què la defineixes així?

No he estat jo qui ho ha dit, sinó la crítica, però em sembla encertat definir-la així: un antibiopic de Karen Blixen. I ho és perquè, en comptes de representar les fites d’una vida, Karen se centra en els moments vall, aquells que normalment no es filmen però que poden ser tant o més reveladors d’una personalitat.

A la pel·lícula fuges de la seva vida més social per centrar-te en el seu dia a dia més quotidià. Què et permet aquesta exploració de la vida domèstica?

Llegint les cartes que la Karen va escriure des d’Àfrica, una s’adona de que es va passar la majoria del temps allà malalta i semiarruïnada, amb bastants problemes… Amb prou feines va caçar (una mica quan va arribar, però de seguida va rebutjar la caça) i no era gaire amiga dels colons anglesos (més aviat els detestava), així que crec que és així com va passar gran part de la seva estada a Kènia: amb el seu criat Farah, parlant de Déu i el Destí, encarregant-se de les petites coses de casa seva i dels seus treballadors i intentant salvar les flors de les sequeres.

La relació entre Karen Blixen i el seu criat Farah Aden és una de les claus de la teva pel·lícula. Aquesta relació et permet parlar de l’amistat i alhora explicar també una relació colonial des de la curta distància?

Farah és un personatge fonamental de la vida africana de la Karen. Ni el Baró Blixen ni Denys Finch Hatton. La intimitat que van compartir va ser molt profunda i avançada al seu temps. Per descomptat que ella és la cap i ell ha d'obeir, però tots dos segueixen les lleis del Destí en el qual creuen i això els uneix, en comptes de separar-los. No estàvem allà per jutjar la seva relació, sinó per observar-la de ben a prop en tots els seus detalls… Després cadascú ha de treure les seves pròpies conclusions.

La pel·lícula està rodada a Extremadura. Com vas recrear Kènia des del paisatge extremeny?

No vaig fer res! Karen és una pel·lícula de baix pressupost. L’única cosa que vaig fer va ser confiar i introduir aquests dos personatges en el meu paisatge. I va funcionar!

La cantant Christina Rosenvinge dona vida al personatge de la Karen. Què aporta Rosenvinge amb la seva interpretació a la pel·lícula?

Christina és el més especial de la pel·lícula. Ella és la Karen. Està superba i ningú podia haver-ho fet millor que ella.

María Pérez Sanz presentarà la seva pel·lícula Karen al Festival de Cinema Africà aquest divendres 28 de maig a les 18.15h.