Per què veure el cinema de Yasujiro Ozu ara, sempre?, article d'Ignasi Franch per a La Mostra de CineBaix

Per  què veure el cinema de Yasujiro Ozu ara, sempre?

El cinema de Yasujiro Ozu (Cuentos de Tokio) és un cinema depurat, però que abraça la narrativa com un tronc fonamental de l'expressió artística. Ozu no solament és un esteta, sinó que també és un narrador. Algunes de les seves peces són dramàticament lineals i acotades, com Historia de un vecindario (la qual, tot i el tarannà coral que suggereix el seu títol, és una història bastant centrada en una dona que té cura d'un nen perdut). En altres ocasions, els tapissos narratius són més complexos, com a Las hermanas Munekata, un drama més expansiu, amb abundants ramificacions, que gira al voltant de dues germanes i de l'espòs i d’un antic amor d'una d'elles.

Interconnectat amb l’Ozu narrador, trobem aquell altre Ozu esteta. Un realitzador que cuidava els enquadraments de càmera, els moviments i les quietuds dels seus personatges dins del pla. La seva obra resulta extraordinàriament reconeixible per la manera com compon les imatges. I no solament per l'altura on acostumava a situar la càmera (a l'altura dels ulls d'una persona asseguda en un tatami) o per la seva indiferència vers algunes convencions. La seva empremta autoral també és característica per troballes més inconcretes, com la manera discreta amb què aconseguia impregnar la quotidianitat d’una certa poesia. Però potser l’ingredient més propi del llenguatge audiovisual d’Ozu és la seva concepció del temps: el temps que dura cada pla i el moment en què arriba cada tall de muntatge.

El gust per la filmografia d’Ozu podia ser, en l’era dels nous cinemes europeus dels anys 50 i 60 del segle passat, una fascinació orientalista. Podria atreure per ser ‘diferent’, només per ser ‘diferent’. Encara que aquesta diferència no provenia únicament d’un origen geogràfic i cultural diferent. La seva obra també tenia aleshores un aspecte particular: mentre les autories d’Antonioni o de Godard s'afirmaven sovint a través de les transgressions de les convencions prèvies, Ozu mantenia una relació d'una certa desconfiança vers la modernitat, potser vers la mateixa idea de novetat. Va trigar a abraçar el cinema sonor. Va trigar a abraçar el color.

Ara, però, veure Ozu té quelcom de pràctica contrahegemònica pel ritme pausat de les seves pel·lícules. Un ritme previ a diversos cicles d’acceleració tecnocapitalista que potser, a cop de canviar-nos els tempos de les maneres de viure, han modificat l’experiència humana mateixa o, en tot cas, la manera en què l’humà es relaciona amb la realitat. O això afirma l’assagista Almudena Hernando (La corriente de la historia), qui considera que la civilització humana ha passat de la història a la posthistòria arran de l’ús massiu d’Internet. En aquest context, els ritmes del cinema d’Ozu, la seva manera discreta de conjurar una certa harmonia, són tan (o més?) atractius com abans. Diversos cineastes actuals, com el veterà Wim Wenders de Perfect days, o el més jove Pablo García Canga de Las tierras del cielo, semblen acostar-se al llegat del realitzador japonès. Potser per buscar un refugi, un dic de contenció, contra l’ansietat i l’agitació. Per trobar el temps de pausa suficient per tornar a estimar-nos.

Les obres d’Ozu flueixen amb calma, però això no vol dir que no hi passin coses, coses de la vida. Això que de vegades sembla que no importa en tantes produccions de l’audiovisual comercial contemporani, atret gravitacionalment per les inèrcies d’acceleració, pels estímuls estridents i plantejats en successió ràpida per mirar d’atrapar una capacitat d’atenció de l’audiència que la indústria sobreentén que està malmesa. En el món fílmic d'Ozu, les coses solen succeir sense que se subratlli el seu tarannà urgent o de màxima rellevància. Es viuen situacions personals que es converteixen en importants quasi a contracor dels mateixos protagonistes, la majoria dels quals semblen sentir aversió a fer-ne un gra massa de tot plegat. Per aquests motius, moltes obres del realitzador podrien haver estat, per situacions i temàtiques plantejades, melodrames. Però no ho són. 

Entre problemes domèstics, entre afers sentimentals i acceptacions de les decisions preses (i de la mortalitat humana!), entre alguns desencaixos amb la modernitat, el cinema d'Ozu palpita amb el soroll esmorteït de moltes passions contingudes, però alhora transmet una certa harmonia. Una harmonia potser fràgil, que potser està a punt de trencar-se, però que l’autor mira de preservar. Una harmonia que potser està meticulosament dissenyada, però que transmet aquella estranya barreja d'artifici i autenticitat pròpia dels autors que aconsegueixen ser plenament identificables i alhora representants d’una tasca col·lectiva: explicar la complexitat de l’experiència humana als mateixos éssers humans.

Aquesta imatge d’harmonia no deixa d’incloure elements de tensió, fissures. La relació problemàtica d’Ozu amb la modernitat va més enllà de l'escepticisme vers alguns avenços tecnològics, o d'una desconfiança legítima vers l’occidentalització dels costums: al cap i a la fi, aquesta tendència estava relacionada amb l'imperialisme cultural exercit a través de l’ocupació i el posterior protectorat estatunidenc. Els films d'Ozu també poden semblar-nos afirmacions d’una resignació que pot dificultar o bloquejar la possibilitat de millores socials i aprofundiments democràtics. També reflecteixen alguns problemes en l'assoliment de llibertats per part de les dones, en el llarg camí cap a una igualtat efectiva de drets.

Ozu fotografiava els desencaixos androcèntrics, retratava (en clau sordament crítica?) les resistències masclistes, però potser també contemplava l'increment de l’autonomia femenina com un altre canvi del qual desconfiar. Las hermanas Munekata, per exemple, acaba amb afirmacions de sobirania que prenen una forma paradoxalment sacrificial, i que suposen alhora una certa derrota vers un fantasma del patriarcat. Un patriarcat que, per a més incertesa, pren la forma d'un home alcoholitzat i callat que sembla sentir-se víctima d'un enorme greuge. El públic no acaba de saber mai què pensa ell, ni tan sols quan pren la paraula. I aquest és un dels secrets de la pel·lícula, que no passa per descobrir responsables d’assassinats o altres misteris, sinó per saber què pensen les persones quan no parlen... i també quan ho fan, però no sabem si diuen la veritat. O si només estan dient una de les diverses veritats, múltiples i potencialment contradictòries, que duen dins seu.

(Historia de un vecindario –dies 27 i 29 de gener–  i Las hermanas Munekata –dia 28 de gener–  es projectaran durant la branca asiàtica de La Mostra de CineBaix)

Ignasi Franch, periodista cultural i crític cinematogràfic