BLUE GIANT

Un manga musical que ens porta de viatge còsmic cap al més profund del jazz

El manga de Shinichi Ishizuka fa el salt a la gran pantalla amb una història plena de passió pel jazz sota la direcció de Yuzuru Tachiwaka i la música de Hiromi Uehara.

Shinichi Ishizuka va començar la publicació de Blue Giant el maig de 2013 i aviat es va convertir en un dels mangues més aclamats de la dècada passada, per la qual cosa era qüestió de temps que la història de Dai, un jove saxofonista que arriba a Tòquio amb la missió d'esdevenir el millor músic de jazz del món, s'adaptés en format anime. Ho fa de la mà de dos titans: Yuzuru Tachikawa (Mob Psycho, Detectiu Conan) i la compositora Hiromi Uehara, responsable de la captivadora banda sonora de la pel·lícula.

Tot i que les pàgines del manga original permeten sentir les emocions i la música del trio protagonista, JASS, conformat per Dai, el talentós pianista Yukinori Sawabe i Shunji Tamada a la bateria, la pel·lícula potencia al màxim el seu aspecte sonor per transformar la història d’aquests amics en un al·lucinant viatge musical que frega el còsmic. El dibuix dirigit per Tachikawa havia d'afrontar, així mateix, un desafiament gens fàcil –els moviments àgils dels músics, entre altres aspectes– i, ajudat per diferents tècniques, aprova notablement el repte. Els solos de les actuacions i el número musical final, tota una experiència sideral, és del millor en animació de l´any.

Paula Arantzazu Ruiz  - 20minutos.es/cinemania

El so de l'èxtasi

Els discos de John Coltrane Blue Train i Giant Steps són dos dels millors de la història del jazz i, com el seu títol deixa clar, també són font d'inspiració del nou anime de Yuzuru Tachikaya, un captivador relat de passió, ambició i sacrifici que també invoca l'esperit d'altres jazzmen com Sonny Rollins, Ornette Coleman, Charlie Parker i Bill Evans.

Adaptació del manga homònim de Shin'ichi Ishizuka, Blue Giant recorre l'escarpat camí cap a l'èxit d'un trio els components del qual representen tres actituds diferents a l'hora d'interpretar: el saxofonista de la banda és tot feresa i visceralitat, el pianista basa el seu talent en la precisió tècnica i el percussionista desborda l'alegria pròpia dels principiants.

Una sèrie de flashbacks ens explica com aquests músics aboquen les seves experiències vitals en el seu art però, fora d’això, el seu periple no es veu interromput per subtrames ni per més distraccions narratives que un discutible desviament melodramàtic. En qualsevol cas, la gran carta de la pel·lícula està en una successió de seqüències musicals que, Il·lustrades amb les aclaparadores composicions de la pianista Hiromi Uehara, transmeten el poder extàtic d'una actuació en directe a través d'imatgeria pròpia del cinema fantàstic o d'una experiència lisèrgica, i que per moments l´acosten a l’abstracció. Probablement sigui el més a prop que l'animació ha estat mai de capturar l'essència i la mística del jazz.

Nando Salvà – elperiodico.com