15/11/2024 - Kamal Aljafari manipula i barreja les imatges d'arxiu del Centre de Recerca Palestina, requisat per Israel el 1982, per demostrar-ne l'ús propagandístic per part de l'estat israelià
Hi ha innombrables maneres de fer una pel·lícula sobre Palestina, i algunes són increïblement radicals. Aquest és el cas d'A Fidai Film, de Kamal Aljafari, que va formar part de la selecció Signed de l'IDFA després de guanyar el premi a la millor pel·lícula a la secció Burning Lights del Festival Visions du Réel, i la principal basa del qual és el muntatge. Les imatges de la pel·lícula procedeixen de l'arxiu del Centre de Recerca Palestina, instal·lat a Beirut fins al 1982, quan va ser confiscat per l'exèrcit israelià. Adoptant un enfocament atrevit, Aljafari ha aconseguit recuperar part d'aquest material d'arxiu, que encara està en mans israelianes, i acoblar-lo de manera que explica una història sobre Palestina que pertany al poble palestí, posant en relleu com l'Estat israelià va tergiversar aquestes imatges amb finalitats propagandístiques. Aquest significat segrestat explota a A Fidai Film, el títol del qual suggereix una pel·lícula de resistència i lluita (fidāʾī significa “els que se sacrifiquen”, a més de ser el títol de l'himne nacional de Palestina).
A més del seu ús conceptual del muntatge, Aljafari manipula les imatges, experimentant amb ràfegues de material amb tints vermells regalimant que denoten la brutalitat de les escenes, esborrant els textos superposats per l'exèrcit israelià, en una decisió artística que pretén ser abans que res un acte de justícia. El terme utilitzat per descriure aquest mètode és “La càmera dels desposseïts”, amb què el director al·ludeix a la importància i el dret del poble palestí a tenir la seva pròpia versió d'aquesta història, que no ha estat reescrita per les autoritats israelianes ni pels mitjans de comunicació occidentals. Entre les imatges més increïbles que apareixen a la pel·lícula d'Aljafari trobem les de soldats israelians documentant la requisa de l'arxiu al Beirut ocupat a principis dels 80. Considerant l'arxiu com un botí de guerra, la missió de Kamal Aljafari consisteix a tornar aquestes imatges a la comunitat palestina a la qual pertanyen.
Com a resultat, veiem imatges rodades per les autoritats palestines, centrades a denunciar les condicions dels refugiats als camps, així com les rodades per les autoritats ocupants, inclòs l'exèrcit britànic, per documentar la terra acabada de conquistar des d'un punt de vista colonial; un punt de vista que Edward Said ja va denunciar en el seu famós assaig Orientalismo, publicat el 1978, on analitzava les formes en què Europa retratava el que es coneixia com a Orient (i que avui anomenem “Orient Pròxim”). Juntament amb aquest material d'arxiu manipulat, la pel·lícula incorpora un paisatge sonor dissenyat per Attila Faravelli i música composta per Simon-Fisher Turner que, combinats amb el particular enfocament de muntatge de la pel·lícula, ajuden a subvertir el significat d'aquestes imatges ia alliberar-les. En aquest sentit, A Fidai Film és un poderós testimoni sobre les imatges com a contrapoder, un aspecte sobre ela qual Aljafari ja havia reflexionat en la seva anterior obra Recollection, en què va reescriure a la seva manera la història del cinema israelià i va explorar com es pot reconstruir la memòria de tot un poble i com aquest té dret a representar-se a si mateix i a existir.
Roberto Oggiano – cineuropa.org