Captivadora pel·lícula que serà recordada com una de les millors de la dècada
Una epopeia de 40 anys amb una insuperable parella protagonista
[...] A la 67a del festival, Hasta siempre, hijo mío no necessita qualificatiu perquè és la xinesa del certamen. O millor dit, una de les pel·lícules de l'any que, sense cap dubte, passarà a formar part del millor de la dècada del setè art.
El seu director té a favor seu nou pel·lícules oficials (les quals han rebut el, necessari i ben complicat d'obtenir, segell del drac per a la seva exhibició pública, després de passar per la censura) i algunes més que només s'han pogut veure en els festivals a l'estranger, sense el cèlebre visat de les autoritats. Hasta siempre, hijo mío mostra el viacrucis d'una parella, al llarg dels últims quaranta anys de la història del seu país, sota la política del “fill únic”. Instaurada a finals dels 80, com a mesura demogràfica, cau en desús o es relaxa a partir de 2015 (igual que la censura, ja que a partir d'aquesta data es pot discutir una mica més sobre les modificacions sol·licitades als cineastes). Una mesura política que afecta el més íntim de les relacions personals i estructura tota una vida, sotmesa a una estricta vigilància estatal.
El film de tres hores, al qual no li sobra ni un sol segon, comença amb dos amics jugant davant d'un riu. En aparença, tranquil i sense perill, però que, per desgràcia, no resulta ser tan inofensiu. I després d'una brillant escena d'inici, el cineasta aplica la seva primera el·lipsi que ens trasllada anys després. La pel·lícula s'estructura en una successió d'extraordinaris talls temporals, imaginatius i magistralment calculats per produir intrigues en la narració, sorpreses entre els personatges i sorprenents associacions d'idees.
Després de la primera sorpresa de l'espectador (que pot trobar-se una mica perdut al principi) tot va prenent cos, la narració s'enfila amb fluïdesa, les relacions de les famílies dels dos amics que es banyaven al riu van aclarint-se i el cineasta aconsegueix una gran epopeia, de la qual ni un sol espectador vol sortir.
Dos immensos intèrprets, Yong Mei i Wang Jiu-chun, Ós de plata a la millor actriu i actor del passat festival de Berlín, es van transformant durant les quatre dècades que abasta el film, s'adapten a les condicions, per molt insuportables que siguin (servir com a exemple d'una política amb la qual no es combrega) o es conformen davant l'adversitat però sense perdre les seves conviccions profundes.
Aquest meravellós fresc, que barreja recorreguts personals amb la història social i política, permet descobrir la Xina, molt millor que en cap manual acadèmic. Intromissió de la política en l'àmbit personal, rebuig a qualsevol manifestació occidental (de fet, una de les sol·licituds de la censura més surrealista ha estat retirar una senzilla escena en què un personatge, després de sortir d'un temple budista, passa davant d'una església i fa el senyal de la creu) o repressió de qualsevol alè de llibertat, Hasta siempre, hijo mío desglossa tota la maquinària d'un país de mètodes totalitaris.
Uns actors inspirats per la gràcia, un sublim muntatge i uns flash-backs impecables, que expliquen la situació en l'instant adequat de la narració, la pel·lícula de Wang Xiaoshuai es gaudeix com un inoblidable moment cinematogràfic. Una petita recomanació: no us deixeu explicar l'argument del film, aneu descobrint-lo en el moment en què el director ha volgut revelar-lo.
Carlos Loureda – Fotogramas.es
Descarrega't la fitxa (243.13 KB)