Alfredo Castro: “El neoliberalisme va intentar aixafar el folklore dels pobles originaris”
L'actor xilè protagonitza Karnawal, a les ordres de Juan Pablo Félix i amb Martín López Lacci, en una mena de Billy Elliot gautxo i estepari de captivadora factura
Per explicar la importància a Xile d'Alfredo Castro (Santiago, 1955), només cal remetre's al plebiscit sobre la nova Constitució que s'està donant al país i com el seu rostre va ser un dels principals reclams de la campanya d'un «aprovament» que va arrasar a les urnes. El carisma de l'actor, versat primer en aquelles telenovel·les de les quals qualsevol renegaria covard però ell llueix com medalles de guerra, esclata de joia verinosa a Karnawal, l'estepària pel·lícula de l'argentí Juan Pablo Félix que es va presentar [...] al Festival de Màlaga.
Rodada a la frontera entre l'Argentina i Bolívia, en aquest erm ple de portadors i camells eventuals que de vegades trafiquen amb cocaïna i l'endemà amb arròs i llenties, el film explica la història del “Cabra”, una mena de Billy Elliott silent que només surt de la seva letargia adolescent quan practica el malambo, una disciplina gairebé oblidada del folklore gautxo. Castro interpreta amb el seu manierisme i saber fer habitual El Corto, pare de la criatura i expresidiari, que surt de la presó just quan s'està celebrant el “Karnawal” (resultat de la barreja entre el quítxua i l'espanyol) que dona nom al film.
La pel·lícula, que es recolza en la bellesa arrabassadora del “zapateado” per oferir a l'espectador una infinitat d'imatgeria folklòrica, és també una reflexió sobre la masculinitat per rèplica o, més aviat, el desenvolupament d'aquesta en absència d'una figura paterna si ens remetem a allò tradicional. El ball és només una excusa perquè els silencis siguin la millor transmissió de l'angoixa adolescent, en aquest “no parlo perquè no tinc res a dir” en el qual neden els xavals de l'edat del personatge de Martín López Lacci i que als altres ens sona a etapa transitòria. No es tracta tant de desafiar l’establert, encara que també, sinó de buscar un punt de suport sobre el qual generar-nos una pròpia personalitat. En definitiva, el ball com a mitjà i no com a fi. I aquí hi ha precisament l’esplendor del film, que fa servir l'art com a catalitzador d’allò subversiu i de “matar” aquest pare, per carismàtic que sigui, que interpreta el gran baró xilè de l'actuació.
Matías G. Rebolledo 4/10/2021 - larazon.es/cultura
Descarrega't la fitxa (436 KB)