Largo viaje hacia la noche

'Largo viaje hacia la noche': fascinant obra mestra amb final inoblidable

El segon llargmetratge de cineasta xinès Bi Gan és una obra d'art inesborrable, una mostra de cinema indeleble

Assegura el protagonista de Largo viaje hacia la noche que "la diferència entre el cinema i els records és que les pel·lícules són falses". Pot ser que sigui cert, però només a mitges, perquè quan una imatge s'adopta com un record, traspassa la distància de la pantalla per convertir-se en alguna cosa més, per inserir-se en aquest puzle tan mal·leable com és la memòria. On rau la màgia de les imatges indelebles? A l'ull, sí, però també en la seducció, que és inefable i intangible. I en el seu segon llargmetratge, el cineasta xinès Bi Gan ha tornat a demostrar el seu virtuosisme en el maneig de la suggestió: des de la textura del vestit irisat d'ella, fins al so del tambor d'una pistola oculta o la distorsió d'una figura a través de la pluja. Largo viaje hacia la noche és una experiència immersiva a l'altre costat del mirall 'aberrado', una mirada que s'obre pas en la foscor i no busca llançar claredat sinó amplificar el misteri, la incertesa.

Bi Gan regala a la nostra memòria la seva visió desolada de Kaili, la ciutat xinesa en la qual va ambientar el seu primer film, Kaili Blues, estrenat fa quatre anys i que va servir per destacar el director en el molt concorregut panorama de festivals europeu. A Locarno, es va consagrar com a millor director emergent, i amb Largo viaje hacia la noche ha aconseguit obrir-se forat en Una Certa Mirada, de Canes. Perquè és això, la mirada, el que defineix l'autor, i en Bi Gan aquesta mirada és velada, fragmentada, irreal. El seu cinema és fantasmagoria -cares ocultes, llocs buidats, paraules ambigües, colors irreals- i, en aquest cas és, a més, una pel·lícula de fantasmes. Al cap i a la fi, perseguir records és l'intent de ressuscitar els morts.

L’ostentació tècnica i estètica és innegable. Els 59 minuts de pla seqüència que desemboquen en el centelleig de dues bengales de festa són una declaració sobre la relativitat del temps: és tan irrepetible la coreografia ininterrompuda d'una hora com captar l'última espurna d'un foc efímer que es consumeix i mor en a penes uns segons. Però no hi ha caprici. La càmera sobrevola, unes passes per davant o per darrere del protagonista, una ciutat estranya a la recerca del seu record més delicat -el rostre que imagina és real o un constructe?- i obsessiu: la seva estimada perduda.

El treball de Bi Gan és indiscutiblement hereu de Wong Kar-wai -també per proximitat geocultural- i d'Andrei Tarkovski, amb una cura mil·limètrica dels enquadraments i la seva intenció, de la colorimetria, però sobretot de les textures i la matèria. Mai un mur de ferro rovellat va ser tan cinematogràfic. I la feina amb el temps, subratllat pels rellotges -parats, que deixen marca-, que apareixen en mans dels protagonistes.

No obstant això, en l'imaginari de Bi Gan estan molt més presents la violència i l'estranyesa. Si en Wong Kar-wai la fantasia es cola en els quadres dins de quadre -sempre hi ha una porta, un passadís, una finestra que emmarca-, a Largo viaje hacia la noche hi ha un vel, un reflex, un vidre que aporta a les imatges una distància onírica. I com Lynch, el xinès busca escenaris singulars i enrarits, buits o, en tot cas, habitats per personatges alienats, desheretats, que no existeixen en un context fora de les seves morades, com les bruixes dels contes de fades. Perquè l'entorn és una projecció de les persones. O viceversa. "Era tan misteriosa com aquella casa abandonada", la descriu el protagonista.

Bi Gan no explica, sinó que aporta les peces d'un 'patchwork' que l'espectador ha de reconstruir. Largo viaje hacia la noche comença amb la tornada de Luo (Dj Huang) a Kaili després de la mort del seu pare. Kaili es presenta com una ciutat industrial, un lloc inhòspit i desconcertant, en què el fum i la pluja són una constant. Luo decideix buscar Wan Qiwen (Wei Tang), la xicota d'un mafiós perillós i violent, una dona sortida d'un 'thriller noir' clàssic i traslladada al segle XXI. A partir d'aquí, la pel·lícula barreja la memòria amb la recerca, en una proposta interessant sobre com de prop estan les projeccions futures de les evocacions passades. 

En Luo troba el rastre de Wan Qiwen als suburbis ruïnosos de Kaili i, allà, després de visitar un teatre, es col·loca unes ulleres 3D. I l'espectador també. I llavors la identificació de l'espectador i el personatge s'estreny i comença aquest pla seqüència en què la càmera segueix en Luo amb moto, amb tirolina, a peu, fins al final del seu viatge. No seguirem retoquejant Kavafis amb la seva Ítaca, però de la mà de Bi Gan el trajecte és llarg però hipnòtic. I, sobretot, inesborrable. Cinema etern.

Marta Medina – elconfidencial.com