LOS OCÉANOS SON LOS VERDADEROS CONTINENTES

31/08/2023 - VENÈCIA 2023: L'òpera prima de Tommaso Santambrogio, que ha inaugurat la competició de les 20es Giornate degli Autori, és una poètica reflexió sobre el tema de la separació

Hi ha certes imatges a les quals estem exposats de nens que romanen gravades a la nostra memòria per sempre. De vegades, una d'aquestes imatges dona lloc a una pel·lícula. Aquest va ser el cas de Tommaso Santambrogio, que va presenciar una punyent abraçada entre un pare i la seva filla quan tenia vuit anys, en un aeroport de Cuba (la jove probablement estava a punt d’agafar un vol d'anada), fet que va inspirar la seva bonica òpera prima  Los océanos son los verdaderos continentes, que ha inaugurat la competició de les 20es Giornate degli Autori en el marc del 80è Festival de Venècia.

La pel·lícula és una versió ampliada del seu curtmetratge homònim, premiat a la Setmana Internacional de la Crítica de Venècia el 2019 i projectat posteriorment a diversos festivals internacionals. El primer llargmetratge del prometedor director de 31 anys, que ha viscut a Itàlia i l'Havana, i que ja ha col·laborat amb autors de la talla de Lav Díaz i Werner Herzog, és una reflexió poètica sobre el tema de la separació. Les seves elegants imatges en blanc i negre serveixen de teló de fons a tres històries que, d'una manera o altra, estan relacionades amb una xacra actual que afecta la societat cubana: la crisi migratòria.

En els darrers 18 mesos, gairebé un vuit per cent dels cubans han abandonat l'illa a la recerca d'una vida millor. Això és precisament el que intenta l'hàbil titellaire Edith (Edith Ybarra Clara) a la pel·lícula. Tant ella com el seu company Alex (Alexander Diego) són actors de teatre que compten amb un gran seguiment entre els habitants de San Antonio Dels Baños (de fet, la pel·lícula comença amb una de les seves actuacions). L’Edith està esperant per obtenir uns documents abans de marxar a Europa, mentre que l’Alex està decidit a quedar-se. Mentrestant, els petits Franck (Frank Ernesto Lam) i Alain (Alain Alfonso González), a qui se'ls ensenya a l'escola que “la llibertat és l'essència de la vida”, somien emigrar als Estats Units i convertir-se en estrelles del beisbol. Per la seva banda, l'anciana Milagros (Milagros Llanes Martínez) representa la memòria històrica de la regió: desempolsa velles fotos, escolta música tradicional i rellegeix antigues cartes que el seu marit li enviava des d'Angola, on els cubans van lluitar contra la invasió sud-africana, amb el suport dels Estats Units. El seu marit no va tornar mai d'Àfrica, però la Milagros continua anant a l'estació cada dia, com si esperés veure'l baixar d'un tren.

Durant les dues hores de durada de la pel·lícula, Santambrogio segueix els seus personatges (tots actors locals) en les diferents interaccions i tasques de la seva vida quotidiana, sovint mitjançant plans llargs i una càmera estàtica, component sofisticats tableaux plens de nostàlgia, en un blanc i negre que va directe al cor de les coses. Les emocions emergeixen lentament però sense pausa, mentre que un espectacle de marionetes, que també parla d'éssers estimats enfrontats a una separació (un pare que se'n va lluny del seu fill), porta la pel·lícula a un clímax líric, revelant la sensibilitat d'aquest nou cineasta els futurs treballs del qual esperem amb impaciència.