17/02/2024 - BERLINALE 2024: El duet format per Maryam Moghaddam i Behtash Sanaeeha signen una senzilla però sentida comèdia dramàtica sobre l'amor i la resistència al patriarcat en una edat avançada
Totes les mirades estaven posades en els guionistes i directors Maryam Moghaddam i Behtash Sanaeeha (o, més ben dit, en la seva absència) durant l'estrena mundial de la seva nova pel·lícula, Mi postre favorito, que s'acaba de presentar a la competició de la Berlinale 2024. La parella de directors va protagonitzar titulars per causes alienes a la seva voluntat: els seus passaports van ser confiscats pel govern iranià, impedint que viatgés a Berlín. La seva pel·lícula El perdón (2020), que també es va estrenar a la competició de la Berlinale, continua estant prohibida a l'Iran. No obstant això, la seva presència va poder sentir-se a través de les estrelles Lily Farhadpour i Esmail Mehrabi, ja que Farhadpour va llegir una declaració dels cineastes a la roda de premsa.
La pel·lícula parteix d'una senzilla premissa: animada per les seves amigues pensionistes a buscar companyia i viure nous romanços, la Mahin (Farhadpour), una vídua de 70 anys, decideix intentar-ho. Una trobada amb la policia de la moral iraniana reforça encara més la confiança de la Mahin en les seves creences, després de defensar amb èxit una noia acusada de no portar correctament el hijab. En saber que un ancià taxista anomenat Faramarz (Mehrabi) també està solter, la Mahin el convida a casa seva i comparteixen una gloriosa nit plena d'emocions.
Mi postre favorito aconsegueix captar un impressionant ventall d'emocions humanes, mentre enganxa l'espectador mitjançant un estil d'humor accessible i una comèdia de situació lleugera. Les amigues de la Mahin fan broma sobre veure les imatges de la seva colonoscòpia i li regalen un tensiòmetre pel seu aniversari. Tanmateix, moltes situacions cauen en una fórmula narrativa repetitiva, que pot fer que el dràstic canvi de to final resulti predictible per a alguns espectadors. El convencionalisme llasta la pel·lícula en alguns moments, provocant que la història perdi part de la tensió dramàtica, malgrat el seu encant general.
El director de fotografia Mohammad Haddadi aporta una sensació de càlid realisme visual, exemplificada en una escena en què la Mahin i el Faramarz s'asseuen al jardí, amb les seves figures emmarcades suaument per fulles i branques desenfocades que semblen abraçar la seva intimitat acabada de descobrir. La càmera mai no s'allunya de la Mahin, i això permet a Farhadpour brillar com una septuagenària sincera amb qui resulta molt fàcil empatitzar: ella també dorm fins al migdia i en diu despertar-se “en clarejar”. La banda sonora, plena de meravellosos clàssics iranians, es complementa amb el discret disseny de so de Hossein Ghoorchian, on un brunzit amenaçador marca el clímax de la pel·lícula i una arpa entona una melodia agredolça al final.
Els espectadors més familiaritzats amb l'actualitat iraniana reconeixeran el significat polític de la gosadia de la Mahin contra la policia de la moralitat. La pel·lícula també amaga més del que sembla, ja que una trobada nocturna entre un home i una dona solters, per humil i modesta que sigui, també és objecte de censura. Mi postre favorito presenta nombroses capes com aquestes, incloent-hi mencions nostàlgiques a les llibertats concedides a l'Iran anterior a la revolució, que se sumen als impulsos de resistència dels cineastes. La pel·lícula se suma decididament a una nova onada de títols que celebren la cordialitat i la complexitat de la vida de les dones grans.
Olivia Popp – cineuropa.org
Descarrega't la fitxa (490.04 KB)