Niebla

Infern en alta mar

Shim Sung-bo debuta en la direcció amb Niebla, coescrita amb Bong Joon-ho, amb qui també elaborarà el guió de Memories of Murder. Lluny de ser merament anecdòtic, les imatges de Niebla rebel·len, de principi a fi, la col·laboració entre tots dos alhora que suposen una magnífica carta de presentació per al debutant.

Niebla ens situa a finals dels anys noranta. El capità d'un vaixell de pescadors, que compta amb una tripulació de sis homes, veu com el seu negoci es troba en perill: el vaixell gairebé no se sosté, la venda de peix ha disminuït. Endeutat i sense gaires possibilitats, accepta transportar un grup d'immigrants il·legals xinesos a Corea. Després, vindrà la tragèdia. Durant un breu pròleg de presentació, Shim Sung-bo ens presenta la situació mitjançant pinzellades, prou com per prendre consciència d'una situació límit que, no podria ser d'una altra manera, conduirà a una de pitjor. El to és distant, fins i tot amable. Mitjançant una posada en escena mil·limètrica en la construcció dels enquadraments, que es manté durant tot el metratge, el director manté la mirada des d'una certa fredor objectiva que busca l'exposició dels personatges i de la situació; després, una vegada que els immigrants es trobin al vaixell, i amb el començament d'una història d'amor, introdueix una calidesa més gran al relat que, no obstant això, no és sinó l'avantsala de l'explosió del gran drama.

Així, Shim Sung-bo modula perfectament el ritme narratiu i l'atmosfera d'una pel·lícula que ens encamina cap a un infern físic que, però, és extrapolació d'unes consciències alterades per la barbàrie. Mitjançant un relat tan físic i corpori com interior i metafòric, la pel·lícula ens introdueix en un infern en el moment en què la tragèdia assola el vaixell, amb aquesta boira que l'envolta i que crea un marc magnífic, asfixiant, convertint els homes en fantasmes en vida. Però, alhora, com a metàfora d'una crisi econòmica que condueix a la desesperació més inhumana, la pel·lícula funciona perfectament, com ho fa en el pla humà, mostrant uns personatges canviants que, tancats en un espai sense sortida i, a més, envoltats d'aquesta boira que dissipa els contorns físics del que els envolta, acaben atrapats no només físicament, sinó també de manera interna. Pels seus actes, per les seves conseqüències. Per aquest motiu el cineasta juga tant amb diferents plans per, en cada moment, tancar els personatges: en ells mateixos, en l'espai que habiten.

Modulada de manera enèrgica, la pel·lícula resulta aterridora pels actes més cruels, perquè resulten pròxims, portant allò gairebé anecdòtic a uns llocs que ens semblen massa propers avui dia. La violència física resulta feridora, però no tant com alguns pensaments, com aquesta sensació que un home pot deshumanitzar-se de manera senzilla quan ha perdut tot respecte cap a la vida i el cos aliè. I així, el que queda és un fantasma, com el jove que al final, anys després, creu veure aquella jove que va aconseguir salvar.

El millor: La segona part de la pel·lícula, quan el relat es torna més agressiu.

El pitjor: Tot i que la història d'amor entre els dos joves serveix de perfecte contrapunt, en determinats moments sembla una mica forçada.

Israel Paredes – sensacine.com