‘I am not a witch’: el calvari d'una nena africana
2017.05.28 - CANES 2017: Rungano Nyoni encisa la Croisette amb el seu primer llargmetratge, un conte tràgic satíric amb una magnífica posada en escena en què l'absurd s'imposa sobre la llàgrima fàcil
Rungano Nyoni, zambiana de naixement criada a Gal·les, va rebre una acollida triomfal per part del públic de la Quinzena dels Realitzadors del 70è festival de Canes, per diverses raons: en primer lloc, perquè el seu primer llargmetratge, I am not a witch, es recolza en un guió impecable i unes imatges magníficament compostes, acolorides i poètiques amb les quals bé es podria fer una exposició de fotografia; en segon lloc, perquè adopta el to característic d'un conte absurd, amb un humor gairebé entremaliat que, sorprenentment, no cau en cap instant en la indecència, i, finalment, perquè Nyoni aconsegueix relatar una tragèdia punyent sense recórrer a la llàgrima fàcil.
El seu talent com a guionista i com a directora es manifesta aquí, en efecte, en tot la seva esplendor, si bé no havia passat desapercebut tampoc abans que es llancés al format del llargmetratge: els seus curts li van valer nombrosos premis i prestigioses nominacions, així com el suport , per realitzar I am not a witch, de la Cinéfondation i de nombrosos fons europeus. La història de la pel·lícula o, més aviat, la premissa a partir de la qual desfila el seu meravellós relat, la va trobar al seu país d'origen, on encara existeixen (i estan lluny de desaparèixer afavorides per velles creences tan aterridores com abracadabrants i longeves) els camps de bruixes. Sense treure ni una mica de l'horror que envolta aquest fenomen, Nyoni ha decidit recórrer en la seva pel·lícula de ficció a l'absurd i recolzar-se especialment en jocs de ressonància (visual, sonora, simbòlica i referencial) que fan que emergeixin de manera impactant els descoratjadors arcaismes de la Zàmbia actual.
L'heroïna de qui se'ns explica el destí tràgic, Shula, és una criatura de nou anys capturada com a bruixa i "internada" en un camp de murs de fina cinta blanca que volen al vent i que es lliguen mitjançant un jou a l'esquena de les dones (generalment adultes) incriminades de ser bruixes amb certesa, cosa que ve a ser d'una manera absolutament capritxosa que es deriva de supersticions profundament ancorades en la cultura local com perquè les impregnin el sentit comú, la humanitat o la raó. Aquesta contradicció la simbolitzen meravellosament bé aquestes bandes de teixit tan lleugeres com aclaparadores, ja que tota bruixa que decideix desfer-se'n s'exposa a ser maleïda i ser convertida en cabra. Shula –en el seu rostre sovint no veiem cap expressió, com si fos una estàtua– reflecteix aquesta total impotència (accentuada per breus moments en què, per una paraula o una expressió, deixa escapar tota la innocència de la seva tendra edat) i porta sobre les seves petits espatlles el pes de tot un món. Des de l'instant en què la seva "culpabilitat" de bruixa és provada a les autoritats (en una escena que val de prova completament esbojarrada de l'assumpte, un tipus explica a una policia com n’ha vist altres de l'espècie de Shula arrencar un braç), aquesta joveníssima màrtir és explotada sense compassió ni altra intenció subjacent, amb una inhumanitat tan aberrant que ella es mostra somrient i totalment convençuda de la seva legitimitat. Serveixi d'exemple el personatge ben vestit que se les dona d'emprenedor en portar-la a un plató de televisió per presumir dels miracles que s'espera d'elles, moment en el qual se sent com a l'atzar i de passada una certa pregunta: i si només es tracta d'una nena?
Entre els múltiples desfasaments sorneguers que exalten el caràcter totalment al·lucinant de semblant circ (cal pensar aquí també en l'escena en què una turista britànica s'entendreix davant la petita presonera com si estigués en un zoo), destaca la suculència de la banda sonora, que alterna entre furiosos arravataments vivaldians, el jazz més abstracte i la cançó "Old Mac Donald Had a Farm". En aquest sentit, assenyalem que és amb un dels temes que no falten a les nits de festa d'avui dia ("American Boy", d'Estelle) amb el qual vivim, pudorosament, el moment més punyent de la pel·lícula. Brio, per descomptat, no n’hi falta.
Bénédicte Prot – cineuropa.org