PAULA

Adolescència i mandats estètics

La directora evita transformar la història en un drama amb moralitat i s'interessa més en la interacció entre els personatges, amb un naturalisme que no és senzill de construir.

La Paula està a punt de fer 15 anys, però el desig de tenir la festa perfecta ja no és entre les seves prioritats. Hi ha un tema que ha començat a ocupar la seva ment tot el dia, cada dia: les calories que consumeix, el pes, les formes del seu cos. Comença un nou any de classes i el retrobament amb les amigues, cigarret compartit pel mig, es veu avortat pel timbre d'entrada. Les classes a l'escola religiosa són com sempre, una mica avorrides però res greu. Ja a casa, el vestit de la germana gran –primeta, a qui la roba sempre li queda “perfecte”, segons les seves paraules– es transforma en la prova de foc que marca l'inici d'una nova i dolorosa etapa. El vestit amb lluentons s'estira però no passa, i el so inconfusible d'un esquinç atura el procés davant del mirall. La realitzadora cordovesa Florència Wehbe observa la Paula i el seu grup d'amigues mentre la primera brega amb una problemàtica universal i recurrent: l'obsessió per la primesa, els mandats del cos ideal, la mirada dels altres i la pròpia.

El segon llargmetratge de Wehbe és la segona pel·lícula argentina en pocs anys titulada Paula, però no s'ha de confondre amb el film homònim d'Eugenio Canevari estrenat el 2016. Aquesta Paula no seria la mateixa sense la participació de Lucía Castro en un paper que exigeix ambigüitats i subtileses: no és fàcil ser una noia adolescent i tampoc és fàcil interpretar-ne una. Sense estridències –més enllà dels lògics crits i tancades a l’habitació després d'una baralla familiar–, el seu rostre transmet l'ansietat per aquesta bàscula que no es digna a oferir un dígit més amable, amagada per la màscara de les rialles davant d'una broma compartida o les brillantors del maquillatge obligatòries en les sortides nocturnes. A la Paula, per descomptat, li agrada un noi que no li fa gaire cas, encara que en cert moment l'apropament es produeix, precedit per un “Estàs una mica més prima, oi?”. Una xarxa social específica per a persones amb problemes de pes i el consum de pastilles per aprimar-se es converteixen en els secrets més ben guardats de la protagonista, la vida social de la qual cada cop més activa és reflectida en desenes de miralls –a la discoteca, al lavabo, a l’habitació, a l’emprovador– i a la càmera per fer-se selfies.

El guió de Daniela De Francesco i la mateixa Wehbe esquiva les altisonàncies i evita transformar la història en un drama amb moralitat, molt menys en un conte per prevenir incauts davant l'aguait de l'anorèxia i la bulímia. Tampoc assenyala amb el dit culpables i dolents en una problemàtica complexa, de múltiples causes i efectes. Els temes hi són presents, per descomptat, i en un lloc central, però afortunadament a la realitzadora sembla que li interessi més la interacció entre els personatges, entre les cinc integrants del grup d'amigues, entre la Paula i la seva germana, la seva mare i el seu pare. I ho fa amb un naturalisme que no és senzill de construir i un gran afecte pels personatges, sense crueltats ni reduint-ho tot a arquetips didàctics.

Diego Brodersen (pagina12.com/ar)