QUERIDO TRÓPICO

D'una manera delicada, humanista i calma, la realitzadora panamenya Ana Endara, en el seu debut en la ficció, explica la història centrada en la relació entre dues dones en aparença molt diferents que contacten d'una manera inicialment forçada però que acaba sent profunda, essencial. Dins d'una estructura tradicional, gairebé un conte de «gent sola» una mica prototípic en el cinema llatinoamericà, el que Endara aconsegueix és un retrat intimista d'aquestes dues persones d'orígens, edats i extraccions molt diferents, el punt en comú més fort de les quals és la sensació de solitud i marginació amb què cadascuna, de maneres diferents, conviu.

L’Ana María (Jenny Navarrete) és una immigrant colombiana que viu a la Ciutat de Panamà i es presenta per a una entrevista de feina per cuidar una dona gran d'una posició econòmica molt bona. Qui l'entrevista és la seva filla, la Jimena (Juliette Roy), una dona que està massa ocupada per cuidar-se de la seva mare a qui, a més, clarament no li té paciència. És que la Mercedes (l'actriu xilena Paulina García), potser no és tan gran quant a edat, però està començant a tenir alguns senyals de demència i té els seus dies bons i d'altres que no ho són tant.

L’Ana María necessita la feina, a més, per aconseguir papers de residència i quedar-se a viure al país. Està sola i, a més, embarassada, i això genera en principi una pressió extra. Previsiblement, tot arrenca força malament. La Mercedes no li presta gaire atenció, no l'escolta, la maltracta i la Jimena tampoc sembla ser un gran suport per a l’Ana María, que només troba alguna mena de connexió amb una altra dona que treballa a la casa. Apocada i discreta, de poques paraules, l’Ana María sembla suportar de manera estoica la situació en funció de la seva realitat. Però hi ha algun secret que guarda que ho complica més tot, secret que acabarà compartint amb la Mercedes.

Querido trópico viatjarà cap a un territori que més o menys tots coneixem. L’Ana María i la Mercedes començaran a fer-se més amigues, a confiar-se les seves coses i serà l'abnegada dona colombiana qui finalment estigui més a mà i connecti de manera més íntima amb la senyora quan la seva situació personal es compliqui més. I si bé la Jimena no s'absentarà del tot –el personatge és mirat de manera crítica però no cruel–, la sensació que farà és que la família de la Mercedes prefereix mirar cap a una altra banda i deixar el problema als altres. Posaran per a les fotos amb l'àvia quan la situació ho mereixi, però tots tornaran ràpidament a les seves coses. L’Ana María, en canvi, no figurarà a l'àlbum familiar però serà l'encarregada d'ocupar-se del dia a dia, cada cop més preocupant, de la Mercedes.

Dins d'un relat que es maneja per carrils previsibles, el que es destaca és la subtilesa d'Endara per al retrat d'aquesta relació. Més enllà d'alguns desbordaments dramàtics i actorals propis de la situació de la Mercedes, la pel·lícula es manejarà amb molts silencis, amb la càmera observant detalls –les mans, principalment, però també la pluja, pròpia de l'escenari tropical– i intentant que les sensacions es transmetin més a partir d'aquestes petites coses que mitjançant discursos o frases fetes. Potser no és la pel·lícula més original ni la més forta sobre aquest tipus de temàtica, però sí una que aconsegueix ficar-se a l'espai que habiten les dues protagonistes, dues dones finalment soles que de vegades no tenen gaires més opcions que agafar-se de les mans per continuar vivint.

Diego Lerer – 13/9/2024 - micropsiacine.com