SIRA

27/02/2023 - BERLINALE 2023: La cinta d'Apolline Traoré, guanyadora del Premi del Públic a Panorama, transcendeix els límits de la premissa gràcies al seu extens fons polític i les seves intenses interpretacions

Tot i que, sobre el paper, no sona com una de les grans favorites, és fàcil entendre per què Sira, de la directora burkinesa Apolline Traoré, ha guanyat el Premi del Públic per a una pel·lícula de ficció a la secció Panorama de la Berlinale. Ambientada en un lloc exòtic i amb una orgullosa dona africana com a protagonista, que lluita incansablement contra l'adversitat, la narració directa amb un rerefons polític apressant, que gairebé no requereix explicació, i el fet poc freqüent que es tracti d'una pel·lícula africana per a tots els públics, podrien ser factors importants a considerar per un distribuïdor atrevit.

El personatge titular, interpretat per Nafissatou Cissé, forma part d'una tribu nòmada fulani, que trobem viatjant en camell a través del Sahel. Tot i que aquesta vasta regió subsahariana s'estén des d'una costa del continent a l'altra, l'espectador pot deduir que probablement ens trobem en algun lloc entre Mali i Burkina Faso.

Aquesta tribu musulmana es dirigeix a un poble on la Sira es casarà amb un granger cristià, Jean-Sadi (Abdramane Barry). Quan el Moustapha (Mike Danon) s'enfronta al seu pare, Tidiane (Seydou Diallo), el cap de la tribu, li contesta que l'amor és el més important. A més, al llogaret estarien protegits de les milícies i els terroristes que governen la regió.

Malauradament, no arriben gaire lluny abans que un d'aquests grups els ataqui i mati tots els homes, mentre el líder terrorista, Yere (Lazare Minoungou), viola la Sira i l'abandona al desert. Malgrat tot, la dona aconsegueix sobreviure i arribar al campament dels terroristes, robant menjar i aigua a la nit i amagant-se entre les implacables roques durant el dia.

Aquí se'ns presenta la cèl·lula terrorista: mai no s'esmenta directament pel seu nom, però el Yere té una bandera de l'ISIS a la seva tenda. El vell i experimentat Karim (Ildevert Meda) està aconseguint armes i entrenant nous reclutes, mentre que el Moustapha reapareix com un oportunista amb ànsies de poder. Un grup de dones són portades al campament com a esclaves sexuals i la Sira aconsegueix que l'ajudin, però també descobreix que està embarassada. La mida de la seva panxa ens servirà com a marcador temporal, i només al final descobrirem si això la porta al territori de Medea, en una escena tensa i explosiva que no desentonaria en una pel·lícula d'acció nord-americana.

Traoré ha concebut la història d'una manera intel·ligent i honesta. El públic no necessita saber els detalls sobre aquesta complicada regió, ni sobre les aliances tribals i religioses: es tracta d'una narració directa, amb temes fàcilment reconeixibles i unes dinàmiques interpersonals clares. Els colors brillants que vesteix la Sira ofereixen un contrast amb els xadors negres de les dones maltractades pels terroristes.

La directora retrata els herois i els dolents amb la mateixa economia, encara que el Moustapha de Danon destaca com el personatge més problemàtic i conflictiu. El Jean-Sadi de Barry resulta força inútil, demostrant que la Sira seria capaç de protegir-lo a ell, i no al revés. Cissé atrapa el públic amb la seva compromesa interpretació, fent que la pel·lícula resulti més commovedora que un simple relat de violació i venjança, i encara que algunes de les accions que li imposa el guió requereixen una certa suspensió d'incredulitat, la transformació de l'actriu ho compensa amb escreix.

Traoré i el director de fotografia Nicolas Berteyac dissenyen escenes desèrtiques amb múltiples capes, que requereixen una complexa coreografia en què participen nombrosos personatges, animals i vehicles que omplen els plans generals, mentre que la muntadora Sylvie Gadmer els combina hàbilment amb intensos primers plans, sobretot els de la Sira i el Moustapha.

Vladan Petkovic – cineuropa.org