Si t'agrada la música, la música negra, el soul, si ets un ésser humà i no una galleda de fregar (tot i que alguna galleda de fregar s'ha vist dansar), t'encantarà Summer of Soul. Quin festival va tenir lloc al Mount Morris Park de Harlem, a Nova York, durant l'estiu de 1969: un Stevie Wonder de 19 anyets elegantíssim lluint gorgeres; Nina Simone com a gran sacerdotessa de la cultura afroamericana; B. B. King (i la seva Lucille), amb una panxeta incipient; Sly Stone desfermat abans de perdre definitivament el cap… Per descomptat, atès que la direcció del documental és de Questlove, el bateria que va reinventar el hip-hop amb The Roots, hi ha un segment especial dedicat als percussionistes Ray Barretto i Mongo Santamaría.
Allò eren artistes i allò era públic, no els que es faran selfies al Primavera amb els seus outfits de temporada. Lluny del parc, els EUA enviaven uns homenets a la Lluna. Ningú no mirava al cel: per als descastats de pell fosca, per als oprimits per la raça, les veritables estrelles eren damunt d'aquell escenari. Llum i color a dojo, més que a la tómbola de Marisol. Cal portar ulleres de sol, com Stevie, perquè no t'enlluerni la concentració d'astres, i aquest, bàsicament, és el problema: com en una supernova, les actuacions de Summer of Soul absorbeixen tota l'energia circumdant i anul·len la intenció i la narració del documental.
Les entrevistes als assistents i artistes que rememoren aquelles jornades et baixen l'adrenalina i la qüestió ideològica, pedra angular del documental, queda igualment llastrada. Perquè la veritable raó de ser de Summer of Soul és l'arqueologia audiovisual d'una cultura, la negra (per fer servir el terme del documental), severament reprimida. El greuge se'ns explica als intertítols d'inici: mentre Harlem bullia amb les seves estrelles durant un mes, a escassos quilòmetres els blanquets tenien el seu molt més cèlebre Woodstock, tres dies immortalitzats per Michael Wadleigh i muntats per Martin Scorsese i Thelma Schoonmaker, obtenint l’Oscar de l'Acadèmia.
Ningú va voler comprar el Summer of Soul, el Black Woodstock que Questlove tracta com si es tractés d'un Caravaggio que es creia desaparegut i és recuperat per casualitat en un soterrani. Però l'entusiasta director ens el ven com el tret de sortida de la cultura negra, en un paral·lelisme innecessari amb el moviment hippy. Cau aquí en el vell parany del “Jo vaig ser allà” (quanta gent heu conegut en bars que us ha explicat que ells van començar el 15M?), que el porta a un altre de pitjor. Si la conscienciació va començar el 1969 i la música té aquesta capacitat sanadora i de comunió entre els éssers humans com sosté el famós bateria, per què els EUA estan com estan després de mig segle?
Una de les premisses (o totes dues) que transmet el documental és falsa, ja que el seu missatge de pau, amor i música soul topa de cara amb la realitat que veiem diàriament a les notícies. És clar que això ho comento en mode Martirio, després d'haver-me posat dos parells d'ulleres de sol per veure el documental. Si ho feu sense intermediació entre la vostra retina i la pantalla, només podreu gaudir, passar-ho bé i ballar amb la llum que desprèn una generació de músics inoblidable… que farien ballar fins i tot la galleda de fregar.
Rubén Romero - Cinemanía
