TÉ NEGRO

22/02/2024 - BERLINALE 2024: Abderrahmane Sissako esborra les fronteres entre Àfrica i Àsia, somni i realitat, i present i passat amb una cinta enigmàtica i melancòlica sobre l'amor i la llibertat

"Trobar la felicitat i sentir-te lliure per viure la vida que somies en el més fons de tu". Després d'arribar a dalt de tot del cinema mundial amb Timbuktu (a la competició oficial de Canes el 2014 i nominada a l'Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa el 2015, entre altres èxits), el director maurità Abderrahmane Sissako s'ha embarcat en un viatge d'allò més ampli i personal amb el seu darrer treball, Black Tea, que ha estat presentada a la competició oficial de la 74a Berlinale. Aquesta pel·lícula minimalista alhora que àmpliament universal, la trama de la qual resulta senzilla (l'amor, una trobada) però complexa en les seves digressions, té una innegable bellesa formal —encara que, per altra banda, no amaga els artificis del seu procés de realització— i es revela com un món cinematogràfic diferent de qualsevol altre, un món que requereix paciència i un enfocament conciliador per part de l’espectador.

Aquesta insòlita aventura —en la canviant frontera entre somni i realitat, amb diverses incursions en el passat— es desenvolupa en un planeta globalitzat i gira al voltant de la ivoriana Aya (Nina Mélo), que ha donat l'espatlla a la seva terra natal —i un matrimoni rebutjat a l'últim moment— per anar-se'n a la Xina, concretament al barri de la "Ciutat de Xocolata" de Canton. Allà, a la botiga del Cai (Chang Han), aprèn sobre les subtileses de les cerimònies del te i fins i tot inicia un romanç secret amb el seu cap divorciat, que va treballar dues dècades abans a Cap Verd durant cinc anys. Al voltant de l'Aya i el Cai, com gotes de perfum que aromatitzen la història, graviten una miríada de personatges secundaris que van des dels negocis limítrofs —entre els quals destaca una perruqueria on regna el ritme afro— fins a la família del Cai (la seva ex, el seu fill de 20 anys, la seva família política i fins i tot una filla secreta de la seva antiga vida a l’Àfrica).

Primer ve l'atmosfera, després el sabor i, finalment, les sensacions. Com passa amb les diferents etapes de la cerimònia del te, Abderrahmane Sissako para la màxima atenció —també en termes estètics— a cada seqüència, cada moviment i cada paraula pronunciada —per insignificants que sembli a primera vista— per tal de crear glopades d'aire fresc i un clima d'experiència que plantegi preguntes i torni respostes. La pel·lícula, que constitueix tot un manifest sensible i idealista ("mira el món d'una altra manera") a favor de l'harmonia entre les persones ("no et tanquis a ser feliç") i de deixar temps perquè el futur prengui forma en un planeta on la trobada de cultures ja està en marxa —però on encara cal liquidar alguns comptes del passat (les mentides i el rancor)—, va a la recerca de "la fragància original", la de l'amor i la felicitat. Es tracta, per tant, d'un desig de perfecció que el cineasta transposa de forma indirecta —a través de diverses subtrames— i fins i tot críptica (―hi ha coses de les quals no sé com parlar‖), si bé és cert que el ritme tan tranquil que utilitza a la pel·lícula podria deixar una mica perplexos alguns espectadors.

Fabien Lemercier – cineuropa.org