Fer bip en comptes de bop
[...] Una història basada en fets reals, amb la qual resulta fàcil empatitzar, ja que som davant d'un racisme ferotge que condueix a l'assassinat d'una criatura que amb prou feines té 14 anys, un pur linxament que coincideix gairebé en el temps amb altres dos ocorreguts a la zona. I seguim una mare coratge, que amb el suport de la NAACP (Associació Nacional per al Progrés de les Persones de Color), afronta el risc de viatjar a Mississipi per testificar en el judici, sabent que està en perill la seva integritat física, i que en qualsevol cas s'arrisca a patir el menyspreu d'una població blanca que amb mirada esbiaixada pels seus prejudicis, s'inventa el seu relat, tot seria pura manipulació dels polítics progressistes de torn, davant d'un pur cas penal. Com suggereix el subtext d'una cançó de Dizzy Gillespie que ballen mare i fill en una escena, “He Beeped When He Shoulda Bopped,” sortir-te mínimament del “guió” que segueixen els qui discriminen, té conseqüències.
Ningú no pot dubtar de l'interès del que s'explica, i que hi ha moments de gran força dramàtica, com el de la mare davant del cos del seu fill sense vida. Però la narració de Chinonye Chukwu a partir d'un guió de Michael Reilly, Keith Beauchamp i ella mateixa, funciona desigualment, amb escenes reiteratives en què es perd força i una música a estones una mica emfàtica, o un inici en què resulta massa obvi que no està preparant pel que s'acosta. O sigui, l'emoció està més en la força del que s'explica –encara que molts films han abordat abans la discriminació racial als Estats Units– que no pas en la manera de fer-ho. Per exemple, recórrer diverses vegades a escenes oníriques en què la Mamie veu l’Emmet, les converses d'ella amb la seva mare, els retrets d'ella al parent que no va saber defensar el seu fill, la seva declaració en el judici, al principi amb els ulls tancats... Alguna cosa no acaba d'estar ben greixada en aquests passatges.
El protagonisme correspon a Danielle Deadwyler, que convenç en línies generals com a dona trencada i alhora determinada en el que vol fer, i ho fa bé el noi de 14 anys Jalyn Hall, que dona vida al fill. Bastant pobre és el personatge de la mare de la Mamie que interpreta Whoopie Goldberg, que és també productora del film.
José María Aresté – decine21.com
Descarrega't la fitxa (201.3 KB)