Yo, imposible

Títol original 
Yo, imposible
Títol en castellà 
Yo, imposible

Yo, Imposible - Trailer - Official Selection

Llengües Espanyol

Fitxa tabs

Sinopsi
Premis i seleccions

LesGaiCineMad, Madrid International LGBT Film Festival 2019: premi del Jurat a la millor direcció

Santo Domingo OutFest 2019: premi del Jurat a la millor actuació (Lucía Bedoya)

Taipei Film Festival 2019: nominada al Concurs Internacional Nou Talent - Gran Premi

Crítica

'Yo, imposible', o la subtil delicadesa de Patricia Ortega

Molt més que una pel·lícula: una tendra, impressionant i sincera confessió

L'estrena de la cineasta veneçolana, Patricia Ortega, en el llargmetratge el 2013 no va poder ser més captivadora. El retorno, sobre els fets que van passar a Bahía Portete de l'Alta Guajira colombiana el 2004, narrava l'odissea d'un valent grup de dones en una fugida per evitar la massacre del seu poble wayú, per part dels paramilitars, que va acabar amb la vida de 30 persones, 60 desapareguts i centenars de desplaçats. Una pel·lícula que bé podria estar entre les 20 millors llatinoamericanes d'aquest segle, pel seu exquisit tractament de la llum, un enginyós dispositiu narratiu i unes actrius meravellosament dirigides.

Per tot això, l'estrena de Yo, imposible, en l'edició actual de la Seminci, s'esperava amb l'enorme impaciència que produeix una segona pel·lícula després d'un debut tan prometedor. Cinc anys d'espera que, sense cap dubte, ha valgut la pena. Si El retorno començava amb una dedicatòria 'als meus germans indígenes, als desplaçats, als invisibles', Yo, imposible prossegueix la línia temàtica de la directora, rodant un fascinant retrat sobre un dels grups socials més invisibles que puguin existir.

Endinsant-se en els temes de què ningú parla, alguns ignoren i molts eviten, Patricia Ortega s'endinsa en la vida d'una jove que descobreix la seva condició d’intersexual. Després d'una sinuosa recerca que haurà de fer, encotillada en un aclaparador ambient religiós, amb les tensions que li genera creure’s incapacitada, les expectatives del seu xicot i la creixent necessitat de definir-se, la protagonista s'enfronta a una vida imposada. Una obligació d'estimar d'una certa manera, en la qual ningú més no ha imaginat que ella era l'única que podia i havia de decidir.

La protagonista de Yo, imposible és l'actriu colombiana Lucía Bedoya. Un veritable descobriment. Una intèrpret que desborda els angles de la gran pantalla, impressionant prestació, continguda i, alhora, desbordant de sentiments contradictoris i infinits dubtes personals. I per si fos poc, com que la fotografia la capta Mateo Guzmán (La tierra y la sombra, de César Augusto Acevedo), Yo, imposible és una de les pel·lícules més belles d'aquest any.

Patricia Ortega s’arrisca en Yo, imposible, inserint testimonis reals enmig de la ficció. Sense cap dubte, interessants, però que, tenint en compte la força de la ficció, no afegeixen res més al que ja havia encarnat magistralment Lucía Bedoya i escrit la directora i Emmanuel Chávez.

Carlos Loureda – fotogramas.es

Sessions programades

dilluns 30 Mar - 19.20
Sala 4

Fitxa tècnica

Director/a 
Guió 
Patricia Ortega
Enmanuel Chávez
Fotografia 
Mateo Guzmán
Intèrprets 
Lucía Bedoya
Belkis Avilladares
María Elena Duque
Durada 
86 min
País 
Colòmbia
Veneçuela
Gènere 
Drama
Música 
Álvaro Morales
Secció de La Mostra