ZARAFA

No sense la meva girafa

A Thai Dragon (Tom yum goong, Prachya Pinkaew, 2005), el llavors emergent Tony Jaa interpretava Kham, un jove criat en un petit llogaret de la jungla tailandesa que havia d’embarcar-se en una aventura quan, de manera cruel, uns pirates de l'ivori li robaven els seus elefants i se'ls emportaven a Sidney, Austràlia. El noi emprenia llavors un viatge carregat de perills per poder tornar els paquiderms a la seva llar, lluitant contra qui fes falta per aconseguir-ho, encara que la seva vida corregués veritable perill en l'intent. Amb un caràcter molt menys violent però igualment primari, ara ens arriba una pel·lícula animada que parteix d'una situació similar per acabar convertint-se en una bella oda a sentiments com l'amistat, la solidaritat, la constància, la llibertat, l'amor o la superació de barreres. Es tracta de Zarafa, el primer treball conjunt de Rémi Bezançon i Jean-Christophe Lie (aquest més versat en el camp dels dibuixos animats que el primer), que ens presenta la història del jove Maki, un nen africà de 10 anys que fuig d'uns esclavistes i es troba amb Zarafa, una girafa que, com ell, s’escapa de la mort pels pèls. En el seu trajecte de fugida tots dos van a parar a Egipte, que està patint la invasió dels turcs; el paixà llavors decideix oferir Zarafa com a regal a Carles X, rei de França, perquè l'ajudi a expulsar els turcs. Demostrant la seva amistat indestructible, Maki s’escapa amb els encarregats de protegir la girafa, començant el llarg trajecte cap a París i veient-se embolicat en una peripècia en què haurà d'enfrontar-se al perill més d'una vegada. Per si tot això fos poc, Maki ha d'ajudar també Soula, la nena que va conèixer al campament d'esclaus i amb qui va sorgir un amor innocent i pur (fet que constitueix una altra de les bases més importants del relat).

Pot ser que algú no entengui ben bé a què venia la menció inicial a Thai Dragon, però suposo que ja us haurà quedat més clar en llegir l'argument de Zarafa (inspirat, per cert, en els fets reals sobre la primera girafa que es va veure a Europa). Al cap i a la fi, totes dues construeixen el seu discurs a partir d'idees similars: totes dues presenten protagonistes capaços de remoure cel i terra per tal de no separar-se dels seus animals, anant més enllà del concepte que en tenim com a mascotes a occident per abraçar-los com amics insubstituïbles, fins i tot germans de sang que cal protegir amb la nostra pròpia vida, sense importar que pertanyem a espècies diferents (i sí, aquest és un altre dels missatges del llargmetratge). La diferència és que, premissa i intencions a part, si a la pel·lícula tailandesa el màxim reclam per al públic estava en les arts marcials, a Zarafa l’atractiu més important és l'art pictòric. Aquesta coproducció francobelga és la cinta d'animació més cara que s'ha filmat a Europa (8 milions d'euros de pressupost i un equip de més de 250 persones treballant-hi). I això es nota, i molt, en la cura que s'ha posat en tots i cadascun dels seus plans, que aporten una bellesa i serenitat que s'allunya considerablement de la sobreexplotació digital a la qual sembla condemnat el cinema animat per culpa de (i, de vegades, gràcies a) l'èxit de Pixar, DreamWorks Animation o Blue Sky Studios. És aquesta exuberància visual i auditiva (magnifica partitura de Laurent Perez) el veritable atractiu de la pel·lícula, més fins i tot que la seva història, tan carregada de valors i bons sentiments com de tòpics (els indígenes bondadosos, els aristòcrates perversos i de dents grogues, els pirates simpàtics, etc.). Dit això, cal reconèixer que funciona bastant bé en el seu intent de resultar interessant per als adults i per als infants alhora, si bé és cert que possiblement resulti massa pausada per als més petits (als quals s'intenta animar amb alguns running gags fàcils i que, de vegades, tenen a veure amb l'escatologia... que això sempre fa gràcia). Així que, en resum, podríem dir que si bé Zarafa no és una pel·lícula memorable, sí que és recomanable. I això és més del que es pot dir de molts dels títols que adornen les cartelleres.

Pedro José Tena - elantepenultimomohicano.com