‘Wallay’: La naturalitat d'un poble de Burkina Faso
[...] El llargmetratge que ens ocupa, Wallay, s'uneix a la ja llarga llista de grans obres realitzades a Burkina Faso. Dirigida pel director suïssoburkinès Berni Goldblat, que ja ens és familiar gràcies al seu excel·lent documental Ceux de la colline (2009), Wallay centra els seus esforços narratius a presentar-nos una història propera, costumista i realista. La història d'un jove francès mestís d'origen burkinès, que torna al poble d’on el seu pare és originari per passar les vacances d'estiu, ens transporta directament a aquestes poblacions mitjanes del Sahel on la vida passa entre passejos al mercat i tes a les portes de les cases.
El gran encert de Goldblat és utilitzar recursos naturalistes (llum, muntatge, personatges) per reflectir aquesta vida afable en què la tradició és igual o més important que els escassos esdeveniments que ocorren al poble. La visita del jove estranger desarrelat i completament aliè als seus orígens serveix gairebé com a macguffin per presentar-nos la vida quotidiana d'una família que inicia el preadolescent en els costums de la seva família africana. Al llarg del film, personatges antològics com l'oncle Amadou (interpretat per un enorme Hamadoun Kassogué), l'àvia Mamé o el francès Ibrahim Koma, cosí del protagonista, tracen una trama senzilla, amable i propera que abstreu magníficament l'espectador al món recreat per Goldblat.
Moments de nostàlgia, d'incomprensió i d'afecte reflectits en el primer llargmetratge d'un autor que renega de l’"africanitat" de la seva proposta, mostrant una història humil que, tot i que es desenvolupa a Burkina Faso, podria sens dubte ocórrer en qualsevol racó del món. La suavitat i naturalitat amb què la pel·lícula es construeix repercuteix en la creació d'un espai en el qual els personatges estructuren les seves relacions, de vegades de primeres trobades, d’altres de respecte ancestral, d'incomprensió o d'amor i curiositat juvenil. Un espai en què el temps es trenca tendint a l'infinit, en el qual la llum saheliana fa oblidar el pas dels dies, només marcat per les collites i les pluges. I és aquest infinit el que redueix la història del jove mestís francès a una mera anècdota durant la pel·lícula, en què els seus conflictes interns a causa del desconeixement dels seus orígens, es presenten a través d'una depuració dels sentiments del jove, sense grans eloqüències psicosocials. El desarrelament sotmès a la naturalitat social contextual.
Wallay és un film que ens ajuda a comprendre el dia a dia d'una comunitat rural a l'Àfrica Occidental, més concretament a Burkina Faso, de la mà d'un elenc de personatges reals i realistes. Una delícia de pel·lícula que ha provocat més d'un somriure nostàlgic a qui escriu aquestes línies i que ens recorda a cada moment que no necessitem twisted endings per tenir una vida emocionant i completa. [...]
Javier Mantecón – afribuku.com