Una descarada però opulenta peça de propaganda
Encara que s'ha parlat molt del gran èxit de l'última entrega de Spider-Man en recaptar casi dos mil milions de dòlars en època de pandèmia l'any passat [2021], hi va haver una altra monumental producció que es va acostar als gairebé mil milions sense ni tan sols haver-se estrenat a Occident: La batalla del lago Changjin, un enorme treball propagandístic encarregat pel Partit Comunista de la Xina per celebrar el seu aniversari número 100. Amb un pressupost de 200 milions de dòlars i tres directors al seu càrrec (Kaige Chen, Dante Lam i Hark Tsui), aquest èpic de gairebé 3 hores força digerible no té gaire substància, però dona prou acció per passar una bona estona.
La pel·lícula narra de manera simplificada la valentia dels soldats de l'Exèrcit Popular de Voluntaris, que fa més de 70 anys van lluitar a Corea del Nord en condicions extremes per enfrontar-se a les forces occidentals, liderades pels Estats Units, que buscaven acabar amb el govern comunista d'aquesta nació.
El resultat d'aquest enfrontament ja el sabem tots: l'exèrcit nord-americà no va obtenir la victòria i fins avui Corea segueix dividida (no és sorpresa que la pel·lícula hagi molestat molt Corea del Sud). Tot i tenir pretensions de ser un gran drama èpic majestuós i heroic, el seu to cursi que a estones raneja en el ridícul i el seu nacionalisme extrem la situen més a prop de Pearl Harbor que de Salvar al soldado Ryan, si busquem equivalents nord-americans.
No obstant això, malgrat moments força risibles i muntatges qüestionables, és innegable la seva capacitat d'entretenir i construir escenes d'acció interessants (encara que a estones siguin exagerades): explosions a càmera lenta, batalles plenes de trets i baralles cos a cos, grans paisatges, una increïble quantitat d'extres, són alguns dels elements que deixaran satisfets els fanàtics del gènere. Si bé els efectes especials no sempre són increïbles, la majoria de l’acció fa que les 3 hores no se sentin pesades. Aquesta és una d'aquelles pel·lícules que es beneficia àmpliament de ser vista al cinema.
És una mica curiós veure els nord-americans com a soldats malvats i sanguinaris els interessos imperialistes insaciables dels quals destrueixen la vida d'innocents xinesos i coreans que només busquen defensar la seva llar; un fet que es veu accentuat per uns terribles diàlegs per part dels personatges nord-americans i un anomenat final a la guerra que encara continua per defensar la nació. Tot i que és descaradament nacionalista i parcial, és un exercici interessant veure aquest tipus de pel·lícules des d'un altre punt de vista.
Probablement per a molts La batalla del lago Changjin no passi de ser una curiositat. Si bé no és tan memorable com el seu pressupost i recursos suggereixen, i mai arriba al nivell d'altres èpics xinesos com La maldición de la flor dorada, és un treball entretingut que val la pena veure si estàs interessat a conèixer el cinema d'altres països, sobretot un de tan gran i que poques vegades arriba a aquestes parts del món.
Jorge Espinoza Lasso - Laestatuilla.com