LA JAURÍA

24/05/2022 - CANES 2022: L'atmosfèrica òpera prima d'Andrés Ramírez Pulido viatja a les entranyes del passat criminal de joves delinqüents en teràpia aïllats en una presó a la jungla

“Quan un home no es coneix a si mateix, no pot conèixer els altres i està sol. A banda del que ens uneix, on podem trobar un mirall? Reunits aquí, podem existir simplement per nosaltres mateixos”. Al mig de la selva colombiana, tres adolescents salmodien una estranya pregària. És una secta? No, un curiós campament experimental per a menors delinqüents. Aquest és el sorprenent context de La Jauría, el primer llargmetratge d'Andrés Ramírez Pulido, una coproducció entre França i Colòmbia presentada en competició a la Setmana de la Crítica del 75è Festival de Canes.

Entre els joves supervisats pel terapeuta Alvaro (Miguel Viera) i el carceller armat Godoy (Diego Rincon) hi ha l’Eliú (Jhojan Estiven Jimenez), a qui hem vist en un pròleg nocturn cometre un crim juntament amb un còmplice sota els efectes de les drogues i l’alcohol. I aquest company acaba d'arribar al campament, el sarcàstic i temptador El Mono (Maicol Andrés Jimenez) que es defineix a si mateix mentre completa el formulari d'admissió com a “lladre, estafador, bandit, assassí, drogoaddicte i criminal”. Els altres apartats del formulari proposen mentider, rebel, traficant, assetjador, bastard, insomne, epilèptic, suïcida, depressiu, narcoepilèptic, pateix el fred o la calor, al·lucinacions visuals o auditives, hipersensible, migranya o còlera, trets que es corresponen més o menys amb altres cinc interns més: Calate, Chucho, Matajudios, Ider i Cabezas.

Tots set alternen de dia treballs físics de desbrossament de la propietat de luxe deteriorada (amb piscina estancada) on hi ha el campament i sessions gairebé xamàniques de ioga i de confrontació kàrmica (“jo reconec la meva culpabilitat, jo soc l'únic culpable i soc aquí per pagar el preu”), mentre que a la nit són encadenats en un dormitori decrèpit. Alhora, són esclaus econòmics i se suposa que s'han d'alliberar de les energies negatives que els han devorat (i sovint d'un passat familiar tempestuós). Però mentre l’Eliú intenta jugar el joc, El Mono només somia escapolir-se i tornar a la seva vida anterior i a un món més perillós des que van fer desaparèixer el cadàver de l'home que van matar junts, i la família del qual (a la recerca de venjança) juntament amb la justícia pressionen perquè el trobin…

La Jauría, un retrat d'una jove generació colombiana rural, intoxicada i atrapada en una espiral de violència, recorda La ciénaga, de Lucrecia Martel. La pel·lícula, amb un repartiment molt convincent, teixeix una xarxa estranya on l'invisible s'endinsa en l'hiperrealisme al voltant de temes com la veritat, la família i la llibertat. Doncs, “Què és just? Què només pagui un o que tots els germans paguin per un?”.

Fabien Lemercier – cineuropa.org