Marc Almodóvar: "El meu objectiu amb 'Khamsa' era trencar els estereotips monocolors sobre la joventut àrab"

Parlem amb aquest periodista català, corresponsal durant cinc anys a Egipte i gran coneixedor dels conflictes del sud de la Mediterrània i del Llevant. Presenta el film 'Khamsa' a l'11a edició de La Mostra de CineBaix.

Marc Almodóvar coneix bé la realitat d'Egipte: va ser-hi prop de cinc anys com a corresponsal freelance, i és autor de llibres com Egipte rere la barricada (2014, Virus). El català arriba a La Mostra de Cinema Internacional del Baix Llobregat per presentar el seu últim projecte, Khamsa, on s'expliquen cinc històries diferents que tenen en comú la joventut dels seus interlocutors. Després de realitzar altres documentals com Més enllà de la ficció (2007), BCN Thematic Park (2009), Erhal (2011) o Eskandereya (2010), Almodóvar continua el seu camí al cinema sense perdre el seu compromís amb la realitat contemporània.

Khamsa es projectarà a CineBaix el proper divendres 10 de novembre a les 19.15 h, però hem aprofitat per parlar abans amb el seu director sobre els detalls d'aquest nou projecte documental.

Com va començar Khamsa?

Khamsa és un projecte audiovisual emmarcat dins d'un projecte de recerca i investigació sobre joventut al nord d'Àfrica anomenat Sahwa. Una branca del projecte era fer un documental que ajudés a divulgar el mateix fora dels cercles acadèmics. Com que es tractava d'un estudi sociològic, però també antropològic, d’aquí va sorgir la idea de fer que fossin els mateixos joves protagonistes els que fessin les seves pel·lícules. La idea era que, davant d'aquesta idea grisa i monocolor que sovint es ven del 'món àrab', mostrar de forma desacomplexada l'enorme diversitat de gent jove que hi viu en tots els aspectes: culturals, idiomàtics, socials, econòmics, etc.

Com vas reunir aquestes cinc històries? Què tenien d'especial?

Bé, cada personatge té la seva pròpia història de com va arribar a ser part del documental. Com deia, el principal objectiu era mostrar diversitat així que vam establir uns certs criteris de diversitat (paritat de gènere, d’orígens urbans/rurals, diversitat d'estrat socioeconòmic, de formacions acadèmiques, etc.). Aquest va ser l'únic criteri, mostrar desacomplexadament la diversitat. Així, cada història, per si mateixa, és especial. Després ja seria feina meva ajudar a treure de cadascú la seva història rellevant, però, com que l'objectiu era fer retrats de vida, les seves històries, per se, són rellevants i interessants, perquè ens expliquen molt de com són, però també ens interpel·len a com som tots.

Què representen totes cinc juntes?

El missatge era que, davant d'una onada mediàtica que retrata folklòricament el món àrab de forma gairebé monocolor, i ara amb un to més aviat gris i retrògrad, destapar la complexitat i diversitat d'aquests països i la seva gent, que són tan plurals i diversos i tenen preocupacions similars a les que podem tenir a casa nostra. L'objectiu era aquest, trencar els estereotips monocolors sobre la joventut àrab. També defugint del seu pervers contrapunt: els joves revolucionaris tuiters, amb els seus iPhones fent la revolució a Tahrir com a contrapès als barbuts islamistes obscurantistes. Ni una cosa ni l'altra retrata la pluralitat del món àrab, que va molt més enllà d'aquest blanc o negre. I això era el que volíem mostrar amb aquestes històries senzilles, però il·lustratives de tot plegat.

Ets periodista aquí, però has estat un temps a Egipte i en contacte amb la realitat dels països àrabs. Com ha canviat la situació dels joves en els últims anys? Al final, ens costa fer-nos-en una idea des d'aquí.

En la línia del que deia abans, es fa molt difícil fer una generalització sobre com està la joventut àrab a dia d'avui. A cada país s’han viscut processos de canvi importants però que han evolucionat de forma completament diferent. I fins i tot a dins de cada país veiem situacions molt diverses. En el cas d'Egipte, que és el cas que més conec, el nivell de regressió repressiva de l'Egipte d'Al-Sissi és brutal i això afecta una generació que s'havia empoderat amb la revolució, que va sortir al carrer per prendre les regnes de les seves vides, però que ha vist tota aquesta dinàmica lluminosa truncada de cop pel retorn de la bota militar. Això marca a una generació que estarà marcada pel desànim i la desconfiança en l'estat a curt termini, però que té una llavor plantada a l'interior que pot afectar les generacions futures. La situació no és gens fàcil, la geopolítica no hi ajuda gens, però allà hi ha el germen.

Vivim moments complicats (a tot arreu). Com és d'important la tasca del documentalista?

La tasca del documentalista i de tot aquell que aporti llums a les ombres, que aporti debat on hi ha silencis i que, en definitiva, sigui capaç de provocar la reflexió crítica dins la societat en què vivim, és una tasca essencial en el món en què vivim. La importància avui dia del documentalista o dels periodistes d'investigació és que aporten un essencial contrapunt a aquesta malaltissa voràgine informativa que vivim en què les notícies caduquen al cap de cinc minuts. Tanta informació, tanta immediatesa, desinforma perquè desubica el lector i no l'ajuda a prendre perspectiva del que està passant. I això ens fa vulnerables informativament. Els mitjans generalistes no han volgut, majoritàriament, renovar-se en aquesta línia i això fa que cada cop siguin més necessaris instruments així com el documental. A més, el documental aporta una visió personalista i més humana de tot plegat, i crec que fet des de l’honestedat, és un factor afegit importantíssim.

No et perdis Khamsa aquest divendres a CineBaix!