RARA

Aquella opressiva normalitat

L'òpera prima de Pepa San Martín parla del poder opressor de la normalitat, centrant-se en els efectes que aquesta té sobre la fragilitat d'una adolescent

Una figura d'estil es repetirà de manera insistent en el curs d'aquest relat: Sara, la protagonista, ocupant un lloc preeminent en l'enquadrament, mentre, a fons de pla, fora de focus, es distingeixen les figures d'uns adults que discuteixen. Sara està entrant a l'adolescència, etapa de permanent inestabilitat que propicia tot tipus de qüestionaments: temps de primers amors, d'afirmació d'una singularitat, però, també, moment en què emergeix una nova mirada sobre la figura dels pares; una mirada que qüestiona normes, rutines i imposicions, encara que també sanciona plaers i punts de fuga. En la mirada de l'adolescent es fonen l'atracció centrífuga de qui vol començar a viure, sentir i experimentar fora de l'àmbit domèstic i el moralisme centrípet de qui desitja que allò íntim es regeixi per les mateixes normes que, en el més ampli context d’allò social, defineixen el que la majoria, sempre de manera arbitrària, entén per normalitat

Dir que Rara és una pel·lícula sobre l'homofòbia seria reduir dràsticament el seu abast. Com Elle, de Paul Verhoeven –encara que amb maneres molt diferents–, l'òpera prima de Pepa San Martín parla del poder opressor de la normalitat, centrant-se, en aquest cas, en els efectes que aquest té sobre la fragilitat i les incerteses d'una adolescent, que viu, amb la seva germana petita, amb la seva mare i la nova parella sentimental d'aquesta, que és una dona. Hi ha un detall molt valuós al principi de la pel·lícula: Cata, la germana petita de la protagonista, ha dibuixat a l'escola un retrat de família en què apareixen les seves dues mares. Ho ha fet amb total naturalitat, perquè la seva mirada incontaminada sap que no hi ha cap problema. San Martín té la saviesa de no convertir Sara en víctima de cap tipus d'exclusió o assetjament: són nimis, petits comentaris del director de l'institut, del seu pare, de la seva àvia, els que van minant la seguretat del seu territori.

Lluny de tot maniqueisme –encara que és fàcil intuir que la qualitat de l'afecte a la casa paterna deixa molt a desitjar en comparació amb la còmplice calidesa de les dues mares– i fugint de tota temptació de formular una tesi, Rara és una pel·lícula subtil on allò rellevant –fins i tot una frustrada història d'amor– succeeix en segon terme, però ressona a l'interior d'aquesta Sara que és ànima i focus del discurs.

Jordi Costa – Elpais.com