¿Y ahora adónde vamos?

Moros i cristians

Un poblet aïllat del Líban, on coexisteixen musulmans i cristians. Cert aïllament i la bondat natural de la gent podrien fer pensar que allà és possible la convivència pacífica. Però el clima d'enfrontament violent del país no deixa d'afectar-los, i es produeixen les provocacions des d'un costat i l’altre. Les dones, més raonables que els homes, tracen un pla astut per distreure'ls d'aquestes picabaralles. Aconsegueixen que les joves ucraïneses d'una revista ambulant passin uns quants dies al poble, i sens dubte que almenys d'entrada això ajuda a rebaixar la tensió entre els homes.

La libanesa Nadine Labaki, coguionista, directora i actriu, va sorprendre el 2007 amb la comèdia coral femenina Caramel. La seva nova cinta, coescrita altra vegada amb Rodney Al Haddid i Jihad Hojeily, comparteix alguns traços amb la seva predecessora, sobretot la importància de les dones i els nombrosos personatges. En canvi el 'look' és més realista, menys 'encaramel·lat' si se'ns permet el joc de paraules. Això no impedeix que Labaki s'arrisqui amb una barreja 'màgica' de tons, que no sempre funciona, entre la comèdia lleugera, gairebé el sainet, i la tragèdia pura i dura, amb moments surrealistes, i fins i tot diversos passatges de musical. Tot això per traçar una paràbola sobre la necessitat de buscar punts de trobada per a la convivència de musulmans i cristians. I en aquest sentit se subratlla el paper essencial de la dona, la força i l'instint de supervivència que tenen les mares de família.

Val la pena subratllar l'originalitat d'algunes solucions narratives de ¿Y ahora adónde vamos?, amb què Labaki fa jocs malabars sorprenents per no ofendre la sensibilitat religiosa de ningú. En aquest sentit, i malgrat alguns passatges en el tall de la navalla, es pot dir que domina la intenció d'una mirada amable, per exemple en el retrat del sacerdot i l'imant del llogaret, els quals malgrat les seves prèdiques pacífiques no aconsegueixen persuadir els seus fidels que les seves creences els haurien de portar a respectar els altres. La directora se les arregla per oferir a l'espectador una injecció d'optimisme que no deixa de ser realista. (decine.com)