Funan

2018.06.20 - Denis Do va aconseguir el premi a la millor pel·lícula a Annecy amb el seu primer llargmetratge, sobre la colpidora trajectòria d'una família en plena revolució dels khmers rojos

"No tenim elecció. Cal quedar-se i sobreviure". Denis Do empra un dramàtic esdeveniment històric com a context per al seu primer llargmetratge, Funan, guanyadora recentment del Festival internacional de cinema d'animació d'Annecy i projectada a concurs al Champs-Élysées Film Festival [...]. Aquesta excel·lent cinta fa gala d'una gran força narrativa i d'una sobrietat visual magistral i és, a més, digna d'elogi ja que constitueix un exemple perfecte de com pot l'animació abordar assumptes adults ampliant, així, el seu públic potencial tradicional de joves i professors, convertint-se en un nou mitjà de transmissió de coneixements que de vegades pequen d'abstractes, llunyans i àrids sobre el paper per a aquestes generacions polaritzades per l'univers de la imatge.

És el 17 d'abril de 1975 i som a Phnom Penh, la capital de Cambodja, envaïda ara per les tropes dels khmers rojos de l’Angkar ("L'organització"), que assalta el poder. Un milió i mig de persones es veuen abocades al carrer, amb "un avenir incert" davant seu. Entre elles, els membres de la família de Sovanh, una criatura de tres anys, intenten serrar les dents, estalviar en menjar i amagar els pocs béns preuats que s’han pogut emportar a sobre dels soldats que els custodien i que no dubten a fer gala de la seva autoritat ("Angkar sap el que és bo per a tu. Obeeix!") i destruir els cotxes, símbols d'un capitalisme corruptor. Separats del seu nen per la multitud en travessar un riu, Chou i el seu marit, Khuon, miren de consolar-se mal que bé dient-se que sens dubte l'àvia es va quedar amb ell i que continuaran el seu penós avanç amb la resta de la família: la mare de Chou, els germans Meng i Tutch i la germana Lily. Amb la seva deportació a un poble en el qual regna la disciplina ferotge i retrògrada dels khmers rojos ("és hora de recuperar la puresa dels vells temps"), la incessant propaganda, la tirania de l'autocrítica, la caça als traïdors i desertors i les execucions sumàries, la família entra en una esbojarrada espiral de sofriments: treballs extenuants als camps, fam, terribles casos de consciència... El temps passa, la mort acudeix, les deportacions separen els uns dels altres però Chou i Khuon no desesperen i somien tornar a veure el seu fill; però, per a això, cal sobreviure...

El guió, del mateix director juntament amb Magali Pouzol, explica quatre anys d'existència de la família sota el jou de la barbàrie. La història, com és natural, és eminentment tràgica i colpeja com un documental descarnat en el camí de la creu que van viure en aquell temps els cambodjans. No obstant això, les nombroses peripècies del film, la recurrent presència en paral·lel de Sovanh (que creix en l'adoctrinament total) i una animació que juga amb els contrastos entre uns paisatges magnífics i afables i la duresa extrema de les condicions de vida de Chou i de la seva família doten Funan de raigs de llum, tot i els cruels esdeveniments que la pauten. La pel·lícula aconsegueix donar protagonisme a la voluntat ferotge d'una mare i un pare decidits a no oblidar mai el seu fill i a superar qualsevol obstacle, fins i tot el de la seva pròpia separació, per salvar les seves ànimes i no doblegar el genoll davant l'infernal vòrtex ideològic que amenaça d’arrossegar-los. Aquesta bella lliçó d'humanitat convida a no abaixar els braços davant la banalització de la monstruositat circumdant. L'elecció de la vida i la llum enfront del poder de la mort dona més valor a una pel·lícula que casa d'allò més bé la seva forma i el seu contingut.

Fabien Lemercier – cineuropa.org