La història del llarguíssim i infrahumà confinament de José "Pepe" Mujica, Mauricio Rosencof i Eleuterio Fernández Huidobro és força coneguda. Dirigents del moviment guerriller Movimento de Liberación Nacional, tots tres van ser detinguts el setembre de 1973 i confinats com a "ostatges" durant 12 anys en diferents presons. Això de presons és en veritat un eufemisme, ja que en molts casos ni tan sols estaven en cel·les sinó en pous o porqueres de dos per dos. Brutalment torturats físicament i igualment humiliats psicològicament, van resistir a la fam, a la degradació, a la incomunicació i a la bogeria per sortir en llibertat el 1985, convertir-se després en referents dins del Front Ampli i arribar fins i tot a ser senadors o president de la Nació.
La noche de 12 años és d'aquestes pel·lícules tocades per la vareta màgica (llegiu el talent dels seus realitzadors) en què tot el que havia de sortir malament va sortir bé (o molt bé). Producte de la coproducció amb Argentina i Espanya només un dels tres protagonistes és uruguaià (Alfonso Tort, que encarna Fernández Huidobro), mentre que els altres són el porteño Chino Darín (impecable com a Rosencof) i l'hispà Antonio de la Torre (Mujica). I, contra tots els prejudicis, els accents no distreuen, les actuacions són molt creïbles, planes, d’acord amb les exigències i els diferents tons que exigeixen els seus personatges i la història en general.
El cor emocional i narratiu del film són aquestes Memorias del calabozo que van coescriure Fernández Huidobro i Rosencof; és a dir, la reconstrucció dels 12 anys a la presó en què pràcticament no van veure el cel, no van parlar amb ningú (es comunicaven entre ells amb un codi que van crear a través de copets en els murs) ni es van assabentar del que passava en el món real. A partir d'un extraordinari entramat visual i sonor amb múltiples capes, matisos, textures, Brechner (el mateix de Mal día para pescar i Mr. Kaplan) va treballar amb rigor el punt de vista dels protagonistes per, a través d'ells, submergir-nos en les seves percepcions: des de la constant i progressiva degradació fins als petits moments d'il·luminació, de revelació. El resultat són escenes en molts casos colpidores i alhora captivadores en el seu to al·lucinatori, paranoic o elegíac.
Les zones menys interessants (més convencionals) d'aquest Atrapado sin salida sud-americà tenen a veure amb els flashbacks (els operatius militars en els quals cauen el 1973) o el seu contacte amb el món real (les visites dels seus familiars). En canvi, són aconseguides i benvingudes les irrupcions d'humor negre o les escasses interaccions amb els guàrdies (el sergent enamoradís que interpreta César Bordón, l'absurd burocràtic quan un dels presos ha de defecar).
Potser en certs flashbacks s'apel·li massa a una estilització, una edició i una musicalització d'arrel publicitària, que alguns personatges secundaris (com el de Soledad Villamil, per exemple) no hi aportin gaire i que, per tant, la trama es dispersi i s'allargui massa en les seves més de dues hores, però a la resta del film hi ha tant talent, risc, potència dramàtica i sensibilitat que seria injust desmerèixer el resultat final per aquestes mínimes ensopegades. És impossible no identificar-se ni commoure’s amb les històries de vida i de lluita (èpiques i íntimes alhora) d'aquests tres homes que van marcar com pocs la història uruguaiana de l'última meitat de segle.
Diego Batlle - otroscines.com – Sant Sebastià 2018
|