2018.05.08 - CANES 2018: Ciro Guerra i Cristina Gallego componen un fresc ambiciós, etnogràfic i shakespearià al voltant de les fonts del narcotràfic a Colòmbia
"Els esperits et tindran vigilat". Al desert de Guajira, al nord de Colòmbia, la interpretació dels senyals i els somnis, el poder dels presagis i els talismans i la sòlida tradició inunden la cultura dels indígenes wayú i la solidaritat entre clans per un territori que "van defensar contra pirates, anglesos, espanyols i governs". A finals dels anys 60, però, va néixer una nova amenaça: les oportunitats que oferia el tràfic de marihuana.
És aquí quan Ciro Guerra i Cristina Gallego van decidir situar l'arrencada de Pájaros de verano, una pel·lícula apassionant i original sobre l'auge i la decadència d'una família aspirada per "aquest diabòlic negoci". Aquest fresc tràfic s'estén al llarg de dotze anys i desenvolupa un estil propi, gairebé barroc, en què barreja un univers de machotes malfactors amb els seus codis i rituals propis d'una societat matriarcal, un univers de western gairebé al Sergio Leone no sense moralitat i cert aspecte d'al·legoria subjacent sobre la història recent de Colòmbia i fins i tot del capitalisme més salvatge. En definitiva, ha estat una obra polifònica d'allò més ambiciosa la que s'ha encarregat de donar el tret de sortida a la 50a Quinzena dels Realitzadors del 71è Festival de Canes.
"30 cabres, 20 vaques, 5 penjolls i 2 mules": aquest és el dot que ha de reunir Rapayet (José Acosta) per casar-se amb la bella Zaida (Natalia Reyes) i entrar en la família Ashaina, dirigida amb mà de ferro per la mare de la promesa, Úrsula (la carismàtica Carmiña Martínez). El contraban de cafè genera pocs beneficis i els hippies gringos que estan de pas semblen apreciar l'herba, així que Rapa i el seu compare Moisés (el truculent Jhon Narváez) es fiquen en el tràfic de marihuana. Per a això, s'associen amb la família d'Aníbal (Juan Martínez), que comença a conrear el producte a gran escala a la muntanya, ja que els altres dos serveixen de transportistes i intermediaris amb els americans, que no trigaran a noliejar avions per emportar-se tones d'herba. Passa el temps, la riquesa s'acumula, la corrupció s'apodera de les noves generacions i les apetències comencen a xocar entre si, esquerdant-se lleialtats tot i el pes de les tradicions wayú, que tant tracten de preservar Úrsula i el missatger Peregrino (l'excel·lent José Vicente Cotes).
Construïda en cinc cants ( "Hierba salvaje 1968", "Las tumbas 1971", "La prosperidad 1979", "La guerra 1980" i "Los limbos"), Pájaros de verano és una obra sorprenent i atípica, plena de forts contrastos (persones amb els peus a terra dins d'una cosmogonia complexa, economia rural a l'espiral del capitalisme modern, respecte dels vincles familiars en les derives dels luxes del poder, homes en primer pla amb dones que mouen tots els fils, realitat feta de somnis...): un còctel que no intenta fer ostentació de violència sinó més aviat dibuixar un retrat en el temps d'un sistema que desborda els seus iniciadors i destrueix les seves arrels. Encara que aquesta apassionant paràbola compta amb una preciosa posada en escena, de vegades peca una mica de certa teatralitat shakespeariana en els seus rituals i un ritme lleugerament desigual. El conjunt, però, prova que, després de la fascinant El abrazo de la serpiente, Ciro Guerra (aquest cop associat oficialment a la direcció amb Cristina Gallego) té prou qualitat com per fer parlar molt encara.
Fabien Lemercier – cineuropa.org
|