Crònica d'un estiu
Malgrat tots els premis i reconeixements obtinguts al llarg de la seva fantàstica carrera, l'obra més estimada de Hayao Miyazaki segueix sent Mi vecino Totoro. Això potser és així perquè és l'obra que va assentar un estil i uns temes que fins llavors havien estat presents, però no amb la mateixa convicció. També és perquè aquest film és senzill, redueix la seva història fins a l'essencial. És la pel·lícula base sobre la qual es construeix tot l'imaginari de Miyazaki. Perquè Mi vecino Totoro té aquesta agradabilíssima intranscendència, on gaudeixes del simple discórrer dels minuts veient les belles imatges creades pels hàbils llapis de Studio Ghibli, una cosa que potser no té l'altra gran obra del director en aquella època, la magistral Nausicaa, un film molt més dramàtic i amb un desenvolupament argumental més fort.
La pel·lícula tracta sobre una parella de germanes que un estiu coneixen un esperit del bosc anomenat Totoro, promesa d'aventures per a unes nenes avorrides de la seva vida quotidiana. El somni infantil per excel·lència, que Miyazaki narra de manera elegant i tranquil·la, mai venent-se a l’espectacle de piruetes habitual de l'anime. Perquè al cap i a la fi, el mestre japonès té tant a veure amb els grans de l'animació asiàtica com amb els grans contistes occidentals, com Hans Christian Andersen o els germans Grimm. Perquè en els films de Ghibli, el món fantàstic s'apareix com a via d'escapament a una realitat que no volem reconèixer, de la qual fugim. Una realitat que tard o d'hora es manifesta també en aquests universos fantàstics, d'una manera més o menys evident.
A favor: El carisma de Totoro, convertit en mascota oficial de Ghibli.
En contra: Se li pot atribuir la seva simplicitat davant d'altres pel·lícules més complexes del director, com Nausicaa o La princesa Mononoke.
Miguel Blanco – Sensacine.com
