Carles Badenes: "Les polítiques de Veneçuela han tocat interessos molt poderosos, i això explica l'obssessió mediàtica"

El periodista visitarà la Mostra de Cinema Llatinoamericà aquest diumenge, després de la projecció de 'La familia'. 

Per tenir una idea clara de què està passant realment a Veneçuela, cal allunyar-se dels ensordidors debats mediàtics i llegir a periodistes com Carles Badenes. El també economista i politòleg va escriure un article a La Directa on posava les cartes sobre la taula, explicava els antecedents a la situació i mostrava la quantitat insuportable de pressions internacionals que està patint el país governat per Nicolás Maduro. Però, per saber-ne més, la Mostra de Cinema Llatinoamericà ha convidat Badenes a un cinefòrum aquest diumenge 31 de març, després de la projecció de La familia a les 19,15h, perquè pugui contestar a tots els dubtes dels espectadors i espectadores al voltant de la situació veneçolana. Aquí ens hem avançat una mica i li fem algunes preguntes sobre el tema, que s'entén millor quan la intermediària no és la manipulació. 

Sembla que totes les mirades estan posades ara mateix -o, bé, sempre- a Veneçuela. Per què allà i no en qualsevol altre país amb problemes humanitaris, polítics o econòmics?

Aquesta és la pregunta que, com a ciutadans crítics i consumidors de notícies, hauríem de fer-nos. És curiós que rebem tanta informació (sempre en termes negatius) de Veneçuela, i sapiguem tan poc d’altres països de la regió com Colòmbia, Hondures o Mèxic, on en els darrers anys s’han produït gravíssimes violacions dels drets humans i un clar retrocés de les institucions democràtiques. Efectivament, des de fa dues dècades Veneçuela és gairebé omnipresent en les notícies internacionals. Un període que coincideix amb l’inici de l’anomenada “revolució bolivariana” que, amb els seus errors i limitacions (però també amb encerts i èxits inaudits, gens reconeguts), ha permès emprar la renda petroliera per combatre la pobresa i la desigualtat, impulsar polítiques d’inclusió massiva i construir drets substantius. Però per fer-ho, evidentment, s’han hagut de tocar interessos molt poderosos (els de l’elit veneçolana i algunes empreses transnacionals) i trencar amb determinats consensos (sobre el qui i el què de la política en l’era neoliberal). Això explica l’obsessió mediàtica, i que la Veneçuela bolivariana hagi esdevingut un objectiu geopolític de primer ordre.

Des del teu punt de vista, com a coneixedor de la situació al país, quin és el vertader problema?

Tot depèn de com definim “el problema”. I aquesta és una distinció important. D’una banda hi ha una crisi econòmica profunda, amb greus efectes socials; de l’altra, una crisi política que sense ser ni molt menys independent del que passa a nivell econòmic, té un recorregut més llarg i fonamentalment s’explica per altres factors. Des del punt de vista econòmic, trobem que hi ha una crisi estructural i de model (de l’intent de construir una manera de socialisme petrolier) que s’ha vist molt agreujada per les oscil·lacions i fortes caigudes dels preus internacionals del cru en els darrers anys. Però aquest context de dificultats ha estat aprofitat per part dels enemics del projecte bolivarià per desestabilitzar políticament el país, dificultant molt la resposta governamental a la crisi. També per llançar atacs especulatius contra el bolívar en el mercat negre, als que cal sumar des del 2017, el bloqueig financer nord-americà. 

Cal reconèixer, que la gestió d’aquesta crisi pel govern de Maduro ha estat molt ineficaç, erràtica i improvisada. S’ha tractat de protegir mínimament els sectors populars i s’ha mantingut la política de construcció d’habitatge públic. Però s’ha fet poc més davant una crisi gravíssima i sense precedents: cap proposta de fons per superar les dificultats, cap reforma urgent. Ara bé, aquesta situació és actualment l’excusa que suposadament justificaria un cop d’estat contra un govern elegit fa menys d’un any i una hipotètica intervenció militar. Tot amb arguments pretesament humanitaris, evidentment, que passen de puntetes per qüestions com els efectes del bloqueig econòmic nord-americà, agreujat des del febrer. 

No ve de nou. La confrontació política ha estat una constant des de l’arribada de Chávez al poder i s’ha manifestat amb molta cruesa en moments com el cop d’estat contra Chávez, el tancament patronal o el sabotatge petroler als anys 2001-2003. El que tenim és una oposició segrestada pels sectors més ultres, per l’oligarquia i sectors molt conservadors de les antigues classes mitjanes, que recurrentment impulsen aixecaments, protestes violentes, intents de cop d’estat o boicots a les eleccions. L’oposició només considera que les eleccions són netes i que hi ha garanties democràtiques quan les guanya... que no és molt sovint, malgrat les dificultats socioeconòmiques. Aquesta oposició compta amb el suport entusiasta i interessat dels Estats Units, dels governs ultradretans de Brasil i Colòmbia, i dels principals grups mediàtics internacionals. Em sembla que, independentment del que cadascú pugui pensar de Maduro i les seues polítiques, el respecte a la sobirania, l’aposta per les vies pacífiques i democràtiques de resolució del conflicte, i la denúncia dels interessos mesquins rere la màscara humanitària, haurien de ser el consens bàsic al voltant del “problema” que esmentaves.

Què suposaria per Veneçuela la caiguda del socialisme, de les restes de la revolució bolivariana?

Mirem les experiències recents a la regió: Brasil, Argentina, Paraguai, Hondures. Tots països que havien escollit governs progressistes o nacionalistes, molt diferents entre ells i en qualsevol cas, molt més moderats que el chavisme. El que trobem és un retorn de les oligarquies revengistes a nivell continental. Torna l’exclusió, la violència institucional contra els pobres i exclosos; les polítiques econòmiques favorables als rics i al capital financer; la reconquesta de posicions per part del FMI i les grans transnacionals. Es tracta, per tant, d’imposar noves velles regles del joc que consolidin societats molt més desiguals i injustes, la seua submissió als interessos nord-americans i el monopoli d’elits extractives i grans empreses estrangeres sobre les riqueses naturals, amb un correlat de corrupció institucionalitzada i baixa qualitat democràtica. En el cas de Veneçuela cal afegir-hi tres agreujants. Primer, els recursos naturals estratègics del país són incomparablement més grans, cosa que dispara la voracitat i la rapinya. En segon lloc, avui, l'única opció realista de fer caure el govern de Maduro sembla implicar una intervenció militar des de l’exterior, cosa que tindria conseqüències infinitament més greus per a la població i l’estabilitat de la regió (només cal veure els casos recents de regime changing patrocinats pels Estats Units a altres indrets). En tercer lloc, importantíssim: la set de venjança dels sectors tradicionalment dominants, després de dues dècades de derrotes, de veure qüestionats els seus privilegis i el seu lloc “natural” en la jerarquia és molt més radical.

Com podem, com a ciutadans, informar-nos bé en situacions com aquesta, en les quals ens separa la distància i sembla que els mitjans remen tots cap a un mateix costat?

No hi veig una solució fàcil. Fins i tot en casos en què la distància geogràfica és molt menor, resulta complicat. Afortunadament, disposem de mitjans com La Directa, Crític, El Salto, Público, CTXT o altres que periòdicament han publicat reportatges o articles d’opinió que qüestionaven el monòleg mediàtic sobre Veneçuela. També hi ha nombrosos mitjans llatinoamericans i veneçolans que ofereixen visions molt diferents. Tampoc no podem estar 100% segurs que el que ens arriba i confronta el discurs oficial sigui sempre cert, honest, amb una visió àmplia i crítica. Em sembla que el que cal és una actitud general a l’hora de consumir notícies. En el cas de Veneçuela, el consens dels grans mitjans, dels principals partits del règim, i del que anomenen “la comunitat internacional” (és a dir, la UE, els Estats Units i els seus aliats més estrets) hauria de ser raó més que suficient per justificar una mínima suspicàcia, una actitud d’alerta pel que fa a les notícies que ens arriben d’allà. Això no vol dir que tot sigui mentida, però fins i tot les notícies puntuals molt concretes i en què aparentment hi hauria pocs dubtes, cal estar atents: ho hem vist aquestes setmanes amb els camions d’ajuda humanitària que suposadament el govern de Maduro hauria ordenat cremar i que una investigació del New York Times ha revelat que va incendiar l’oposició.

Carles Badenes estarà a CineBaix aquest diumenge 31 de març a les 19.15h, després de La familia. T'esperem!