'La família', potent òpera prima de Gustavo Rondón Córdova
La realitat veneçolana a través d'una família monoparental
Per fi arriba a les nostres cartelleres el debut en llargmetratge del guionista i director veneçolà Gustavo Rondón Córdova. La familia es va estrenar a la Setmana de la Crítica del Festival de Canes 2017, va concursar al Festival de Sant Sebastià d'aquest any i, després d'un sens fi de premis en altres certàmens, va ser la seleccionada per representar el seu país, categoria de millor pel·lícula de parla no anglesa, en l'edició 91ª dels premis Oscar.
La familia comença en el mateix cor del país veneçolà. Pedro, un nen de 12 anys, juga amb els seus amics en un dels milers de barris als afores de Caracas. Els deu primers minuts donen el to a aquesta pel·lícula d'un realisme impactant. Jocs violents, ràbies infantils barrejades amb comportaments i comentaris masclistes i homòfobs, insults i baralles, com un microcosmos d'una societat en tensió.
Ni el seu pare, Andrés, ni ell han pogut superar la desaparició de la seva mare. Sobrevivint com poden entre diverses feines d'Andrés, la comunicació entre tots dos és difícil i aquest no pot dedicar tot el temps que voldria al seu fill. Gustavo Rondón Córdova domina a la perfecció la narració sense necessitat de grans diàlegs ni grandiloqüents frases. Les mirades i els silencis dels protagonistes són tan intensos com el millor drama shakespearià.
Un dia, un dels jocs, d'aquests nens que juguen a ser adults, sobrepassa els límits imaginables i Pedro es troba en una situació molt compromesa. Andrés, en el mateix moment que descobreix el que ha passat, sap del cert que han de marxar del barri immediatament, abans que comencin les represàlies. Només els queda una sortida: fugir a la ciutat i intentar sobreviure.
De manera molt intel·ligent, Gustavo Rondón Córdova utilitza aquesta escapatòria per descriure la situació veneçolana. Un altre qualsevol hauria optat per una via més directa, però la genialitat del cineasta permet conèixer, a través d'infinits petits detalls, molt millor la realitat del país, que gràcies a grans discursos.
La familia compagina un fil narratiu humanista i intens (evidentment influït per El ladrón de bicicletas, de Vittorio De Sica), a ritme de thriller urbà, banyat per una crua realitat social. Es veu que Gustavo Rondón Córdova ha vingut per quedar-se i convertir-se en una altra referència del millor cinema llatinoamericà. Temps al temps.
Carlos Loureda – Fotogramas.es
Descarrega't la fitxa (766.04 KB)