'Mi vecino Totoro': 30 anys de la pel·lícula d'animació més influent de la història
Celebrem l'aniversari de la pel·lícula de Hayao Miyazaki en el marc de la Mostra de Cinema Asiàtic.
No es pot entendre l'animació -japonesa i mundial- sense Mi vecino Tororo. Va ser la segona pel·lícula de Hayao Miyazaki i es va convertir de forma instantànea en un clàssic. En el seu 30è aniversari, la Mostra de Cinema Asiàtic vol rendir un homenatge a la seva importància com a fenomen cultural i la seva rellevància tants anys després. "L’obra va jugar un doble paper de refugi: va assentar la carrera de Miyazaki i alhora va oferir una mena de paradís perdut al qual els públics més joves, i altres de no tan joves, podien protegir-se dels esclats de cinisme, violència i hipercompetitivitat de la cultura dels vuitanta", escriu Ignasi Franch a l'article dedicat a la pel·lícula al monogràfic de La Mostra, oferit per La Directa. Però, què és el que l'ha convertit en una història immortal?
La pel·lícula explica la història de dues germanes, Satsuki i Mei, que es traslladen amb el seu pare a una casa de camp per estar el més a prop possible de la seva mare, que està ingressada a l'hospital. La família passa temps difícils, i les nenes estan en aquell moment en el qual la innocència de la infantesa està sent reemplaçada per la consciència dels problemes adults. Potser per això mateix, com una forma d'evitar que dues nenes perdin la seva essència, apareixen una sèrie d'animals fantàstics que viuen al bosc i que les ajuden a sobrepassar aquesta època i recobrar l'alegria pròpia de la seva edat. Entre aquests èssers es troba Totoro, el Deu del bosc, un simpàtic conill gegant que es mou en Gatobús i es sent fascinat per la pluja. És un relat senzill, que viu en un realisme màgic autoconstruit que brilla més quan la situació de Satsuki i Mei és més complicada. Quan tenen por o estan preocupades, Totoro arriba al rescat per fer crèixer les plantes o regalar glans.
En aquell mateix 1988, l'Studio Ghibli també va estrenar La tumba de las luciérnagas, dirigida pel co-fundador de l'estudi d'animació junt amb Miyazaki, Isao Takahata. On aquesta crònica dels atacs nuclears sobre Hiroshima i Nagasaki a la Segona Guerra Mundial mostrava sense pietat una situació duríssima pels seus germans protagonistes, Mi vecino Totoro va optar per la fantasia, la il·lusió i la fe en temps en els quals es necessita una dosi extra de màgia. Aquest és sense dubte un dels encants del film: la seva capacitat de fer-nos somriure fins i tot en els moments més durs de la nostra vida. Així, es va convertir no només en el logo de Ghibli, sinó també en un símbol d'esperança per tot un país, per tota una generació... i per totes les que van venir després.
La Mostra de Cinema Asiàtic projectarà la pel·lícula dissabte i diumenge a les 17h, una hora perfecta per portar als més petits de la casa i animar-los a descobrir la màgia que amaga aquest clàssic de l'animació japonesa.