Paula R. Ainsa i Adrià Olivares: "Als governs europeus no els interessa el missatge que envia el poble kurd"

Els directors del documental 'El sol del nord' estaran aquest divendres a La Mostra de CineBaix per parlar amb els espectadors de la situació del Kurdistan. 

La Mostra de Cinema Internacional del Baix Llobregat ja ha passat l'equador de la seva 12a edició, on s'han pogut veure algunes de les pel·lícules més aclamades de l'any a l'àmbit de la Mediterrània i el Llevant. Però aquests diferents retrats del món àrab, que continuaran projectant-se fins al proper diumenge, també passen per mans catalanes, que al marc del festival s'insereixen a la secció Des de l'altra riba. És el cas de l'impactant documental El sol del nord. Construint l'autonomia a Bakur, dirigit per Paula R. Ainsa i Adrià Olivares, que ens expliquen la situació de lluita i procés de resistència al Kurdistan.

Parlem amb ells perquè ens facin cinc cèntims de tot allò que tractaran al cinefòrum posterior a la projecció del film divendres 16 de novembre a les 19.30h. 

D'on va sorgir l'idea per fer aquest documental?

Les dues codirectores del documental participàvem a Azadî, una plataforma en solidaritat amb el poble kurd i vam viatjar al Kurdistan coincidint amb les eleccions turques de l’1 de novembre de 2015. Aquella data va ser l’inici d’un viatge de tres mesos per Bakur (la regió nord del Kurdistan ocupada per Turquia). No havíem previst el rodatge d’un documental fins copsar el grau d’autoorganització del poble kurd (cooperativisme, feminisme, municipalisme, etc.) i el seu projecte d’autodeterminació sense Estat. Durant  el nostre viatge vam viure la declaració d'autonomia de moltes ciutats i barris kurds que declaraven "zones lliures" de l'exèrcit turc defensat-se amb barricades i punts de control davant l’ofensiva de les forces militars turques. Un documental va ser la manera que vam trobar de fer arribar tot el que passava a Europa. La postproducció va ser possible perquè es van sumar al projecte les nostres companyes d’IVARDIA Produccions i la cooperativa Col·lectivaT, que és qui va realitzar les traduccions i ens va assessorar durant el procés. 

Quina és aquesta situació a Bakur que retrateu al documental? Què ens diu de la situació d'Orient Pròxim en general?

El documental aborda la lluita política i l'autogestió del Kurdistan turc abans i després del cop d'estat fallit contra el president de Turquia l’agost de 2016, Recep Tayyip Erdogan. Tot i les condicions de guerra en què es viu a Bakur, no es tracta d’un documental sobre el conflicte bèl·lic, sinó que capta un instant d'un procés de resistència que va iniciar el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) l'any 1978 i que s'ha anat transformant fins a l'actualitat. El documental narra els primers passos d’un moviment popular que busca una societat basada en la unió de confederacions que té com a eixos la democràcia directa, l'alliberament de la dona i l'ecologia social. En relació a Pròxim Orient, ens mostra diverses iniciatives populars del territori per democratitzar una regió desestabilitzada per les potències occidentals liderades per Estats Units, d’una banda, i per Rússia-Xina, per l’altra. El poble kurd confia en que la instauració del Confederalisme Democràtic és la via per aconseguir la pau a la regió i superar els estats-nació, que imposen la seva identitat nacional per assimilar les altres. 

Hi ha un desconeixement gran des de casa nostra (i la resta del món occidental) del que realment passa als països àrabs. Manca d'informació o d'interès per buscar-la?

Hem de tenir en compte dues coses. La primera és que informació sí que hi ha, però no als mass media, sinó en mitjans de contrainformació o alternatius. Als governs europeus no els interessa el missatge que envia el poble kurd, amenaça al capitalisme, el patriarcat i el neocolonialisme que els sosté. La segona és que, de vegades, la informació als mitjans de contrainformació arriba però també de forma molt sesgada. Per exemple, s’ha parlat molt de la Revolució de Rojava i de les guerrilleres kurdes (fins arribar al punt de sexualitzar-les i instrumentalitzar-les), però s’ha invisibilitzat altres parts molt importants de la lluita del poble kurd o de les altres regions: Bakur, Basur (Iraq) o Rojhelat (Irán). Els moviments socials o d’esquerres tampoc s’escapen de fer interpretacions eurocentristes i/o orientalistes en relació a les lluites d’altres pobles. 

Què creieu que aporta la vostra mirada aliena a un conflicte com el de Bakur?

El que ens va motivar a realitzar el documental va ser la necessitat compartida entre varies persones d’origen català, kurd i també turc de divulgar el que succeeix a Bakur però explicat pels subjectes protagonistes, els i les activistes de Bakur. Com hem dit, no sabíem que anàvem a fer una peli, va ser una decisió que vam prendre quan vam veure que era la millor manera de donar suport al moviment d’alliberament kurd. Per tant, volem transmetre que és un documental que es posiciona i que pretén ser una eina divulgativa.

Per què és important el gènere documental, tot i que cada cop és menys visible per al públic mainstream?

El documental com a subgènere del cinema sempre ha quedat relegat a un pla molt secundari. La majoria de cinemes del món no programen documentals a la seva cartellera i això ja ens diu molt de què veu la gent que encara va a les sales de cinema. Està clar que des del documental sempre s’han denunciat diferents realitats amb molta més vehemència que no pas en una ficció i està clar que això no interessa a la gent que mou la industria del cinema que veiem. En tot cas no responsabilitzem a la gent de no veure documentals, sinó a les sales de cinema, o a qui correspongui, el no programar-ne. El documental sempre ha hagut de moure’s per la banda lluitant per fer-se un lloc, mai pel centre del camp. No obstant ens agradaria trencar una llança a favor del moment que vivim actualment pel que fa a aquest gènere: cada vegada hi ha més festivals de cinema dedicats exclusivament al documental i, encara més, al documental social o de denúncia. Cada vegada que assistim a algun d’aquests festivals quedem meravellats amb la quantitat de gent que hi va. Per això creiem que no es pas desinterès de la gent, sinó falta d’oportunitats. Si bé és cert que és molt difícil, almenys per a productores que comencem, aconseguir diners alhora de produir un documental, cada vegada són més els espais que obren les portes a projectar documentals, encara que siguin de baix pressupost. 

No et perdis el cinefòrum amb Ainsa i Olivares aquest divendres a les 19.30h. Prepara les teves preguntes!