7 diosas

Probablement sigui aquesta la pel·lícula més important que s'ha rodat a l'Índia en l'última dècada; probablement sigui una de les que tingui menys èxit. De la mateixa manera que el millor cinema espanyol del franquisme va ser el que no veia ni el tato, és gairebé segur que aquesta pel·lícula tindrà més repercussió fora de les seves fronteres que al seu país de producció. D'entrada, s'han censurat fins a 16 escenes per considerar-les blasfemes o obscenes, i això que no som davant d'un Dios os salve, Shiva de Godard. 7 diosas pren com a punt de partida la comèdia La boda de mi major amiga per plantejar una mirada heptagonal de la societat índia: amb l'excusa d'unes núpcies es reuneixen diferents dones d'altres tantes ciutats (i estats civils), per parlar de consoladors, d'homes, de maternitats... Però el debat aquí no es planteja en termes de crisi d'edat, sinó de la discriminació i la violència que han de suportar les dones índies i que, en el fons, no és sinó la violenta expressió de l'etern conflicte entre modernitat i tradició.

Formalment, aquest premissa està hàbilment plasmada: hi ha escenes musicals, com en qualsevol pel·lícula de Bollywood, però estan occidentalitzades i hi ha comèdia i drama, com correspon al gust indi, però tant l’una com l'altra estan al servei de la tesi i no de l'entreteniment. Heus aquí el principal defecte del film: hi ha tantes ganes de denúncia que de vegades eclipsa l'espectacle cinematogràfic.

Rubén Romero Santos – cinemania.es (20/6/2016)